Els cognoms que encapçalen aquesta peça són els de dos magistrats del Tribunal constitucional que s’han significat en els darrers temps dins d’aquest òrgan de protecció de la Constitució per discrepar de la majoria en relació a la manera com s’hauria d’aplicar la llei a diversos esdeveniments que s’han produït a Catalunya en relació al procés i en general a expressions directament discrepants, amb més o menys gust, educació i cruesa, amb el sistema polític espanyol actual. Ell i ella ja varen discrepar d’alguns pronunciaments que rebutjaren recursos d’empara sobre llibertat d’expressió en relació a injúries a la corona i altres símbols de l’ Estat. En aquell moment, en línia amb el que després han estat resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans, entengueren que en el conflicte entre l’honor i la llibertat d’expressió, aquesta ha de prevaldre en tant que ciment d’una opinió pública lliure i que, excepte si hi ha un “perill clar imminent” (en terminologia de la jurisprudència nordamericna) per a la seguretat i integritat de l’Estat, no es pot aplicar sanció penal per injúries a la corona, a la bandera o al que sigui que simbolitzi les institucions polítiques.
De manera conseqüent amb aquesta posició, ara Xiol i Balaguer han tornat a dissentir de la resta de companys respecte de la condemna a més d’onze anys de presó que es va imposar a Carme Forcadell en tant que Presidenta de la Mesa que va autoritzar la votació al Parlament per activar la consulta de l’1 d’octubre, després d’haver estat prohibit expressament pel Tribunal constitucional. Però, malgrat el que s’ha dit en certs mitjans de comunicació, no s’oposen a la tipificació de la conducta (creuen que va concorre a la sedició atribuïda als actes dels membres del govern), sinó a la proporcionalitat de la sanció imposada, doncs entenen que pot ser dissuasiva de la dedicació dels ciutadans a la política, el que podria, per exemple, estar en la base de la negativa del diputat Alonso Cuevillas a ostentar la condició de vicepresident de la mesa quan hi va ser proposat.
Tanmateix es podria també argumentar que és precisament per això que va ser la pena tan gran, el que corroboraria la tesi de qui diu que hi va haver quelcom de volgudament exemplaritzant en aquesta condemna, en la línia de les que en alguns moments anteriors s’han imposat a persones famoses que han comés sonades infraccions fiscals. I és que és també una funció de la pena prevenir altres accions semblants. La pregunta, però, es manté: la pena és doncs a la persona o al context? I si és al context, és en el fons justa per a la persona?
