La mala notícia per a la democràcia no és que, com apuntaven els pronòstics, el populisme antieuropeu s’estigui imposant a la Unió Europea. Per començar, perquè la Unió Europea dista molt de ser, en el seu conjunt, democràtica. Hem de recordar que el Parlament Europeu no té iniciativa legislativa formal, per exemple: només la Comissió Europea pot proposar nova legislació a escala de la UE. I la tria de la Comissió no només té dèficits democràtics importants, que en alguna ocasió l’han fet semblar més un conclave per triar Papa, sinó que és fruit del poder individual dels Estats, que a través dels seus governs són qui en proposen el president, i dels grups de pressió sobre aquests governs.
Això significa que a la pràctica la influència dels ciutadans en establir l’agenda i en la creació de lleis és molt limitada, i per tant es fa difícil que aquesta legislació respongui a les necessitats de la societat, i per això a la pràctica les eleccions europees es fan servir d’escenari per fer tacticisme a les respectives polítiques nacionals, com s’està veient en el cas d’Alemanya, on han de passar de puntetes pels resultats dels nazis d’Alternativa per Alemanya per fer veure que això no debilita el govern federal, o en el de França, on Macron ha convocat eleccions legislatives en un intent desesperat de debilitar Le Pen abans de les eleccions presidencials.
Però a Catalunya l’erosió de les condicions de la democràcia és més preocupant perquè és a dues velocitats. Per una banda, la nostra condició de minoria nacional dins de l’estat ha tingut conseqüències en la nostra capacitat de participació política efectiva i de competència electoral com a catalans. Però per una altra, estem veient com les condicions que estableixen els partits que es diuen independentistes per participar de la democràcia cada vegada són més deplorables, relegant la nostra incidència a la cosa pública a revalidar eternament els mateixos resultats electorals, que és el que fa 7 anys criticaven dels espanyols.
Des de 2017 s’han dedicat a abaixar tant el llistó de la democràcia que resulta totalment delirant que ara s’escandalitzin dels que el volen tirar a terra, o pitjor encara, se’n declarin la solució, arribant a extrems propagandístics que freguen el pur autoritarisme. No cal llegir un manual de Robert Dahl (tot i que en recomano la lectura) per saber que perquè una democràcia sigui considerada una democràcia cal una participació efectiva i una competència lliure, sí, és a dir, votar en eleccions (o no votar si així ho considerem). Però també cal que tothom pugui expressar lliurement les seves preferències (enfrontar-se al veto als mitjans i l’escarni a les xarxes que no poden controlar no sembla una manera molt lliure de fer-ho), concórrer a eleccions en igualtat de condicions i influir en l’agenda política, per exemple. I, sobretot, que les preferències dels votants es facin efectives. Tot això no ho ha fet (o no només) Espanya o l’extrema dreta europea. D’aquí que l’independentisme, un cop més, s’hagi quedat a casa.
La democràcia es defensa amb més democràcia, és a dir, sense desmobilitzar la gent al carrer com han fet els partits del Procés amb les ingerències a l’Assemblea i Òmnium, sense el ferri control que exerceixen als mitjans de comunicació, sense comprar amb càrrecs una part de la dissidència o deshumanitzar l’altra part exactament en els mateixos termes en què ho feia amb tot l’independentisme Ciutadans (acusant-nos odi i d’estar a sou de l’enemic) i sense acceptar (quan no patrocinar) la restrictiva doctrina de la Junta Electoral de no incorporar als debats i als telenotícies les noves alternatives polítiques (ja cap periodista fa campanya contra els blocs electorals com anys enrere, us hi heu fixat?).
Però sobretot no es defensa amb aquesta manipulació emocional cada cop més estesa, apel·lant a la por, la culpa, la vergonya i les promeses mil cops incomplertes que ho embruten tot, de la qual el màxim exponent aquesta setmana n’han estat la carta a la ciutadania de Pedro Sánchez i el míting de Carles Puigdemont de divendres, en què va atiar el fantasma del nazisme per culpabilitzar l’abstencionisme de quelcom que estan fomentant ells. Tots dos han punxat. La democràcia es defensa complint promeses i si no es pot, rendint comptes. I rendir comptes vol dir dimitir. No passarà, probablement. Per això bona part de l’abstencionisme veu en fer valer aquesta llibertat de no votar una bona forma de defensar la democràcia.
