Sí, ja ho sé; el més que probable canceller Friedrich Merz no és un gran amic de Putin, segurament aposta per continuar l’ajuda a Ucraïna, i té una opinió pèssima de Trump, ara mateix amic de l’ànima d’en Vladímir. Falta per saber encara si els conservadors faran una gran coalició amb els socialdemòcrates; fer pactes entre vencedors i perdedors no s’estila, però potser no tenen altre remei, si no volen enfonsar el país en una greu crisi política. No seria el primer cop. I si pacten, és probable que les coses no canviïn gaire en terres germàniques. Però la política internacional són figues d’un altre paner.
De moment, els resultats segur que no han desagradat al màxim mandatari rus, i per moltes raons. En primer lloc, han perdut les opcions electorals més properes a Zelenski, les que volen continuar la guerra i fins i tot incrementar el nivell d’ajuda, com passava amb l’SPD de l’excanceller Scholz. En canvi, els ultradretans de l’AfD ja han proclamat, per activa i per passiva, que advoquen per tallar l’ajuda a Ucraïna i dedicar-la a necessitats més properes. Aquesta idea, repetida durant la campanya, només ha anat per darrere dels eslògans sobre els perills de la immigració, i poc o molt deu haver contribuït a la seva històrica escalada a les urnes, la més espectacular per a un grup reaccionari des dels temps de Hitler.
La dretana CDU, que ha guanyat i que sens dubte portarà la cancelleria i els interessos d’estat d’Alemanya, ja han refusat enviar tropes a Ucraïna, al contrari del que han apuntat tant França com el Regne Unit. El futur canceller Merz, a més, ha qüestionat sense manies la viabilitat de l’OTAN i la dependència dels Estats Units. En tot cas s’inclinaria per una força d’intervenció europea, que posaria distància amb tot el que ha significat l’esmentada vinculació als nord-americans; el seguidisme en les sancions a Rússia, l’ajut militar amb armament, diners i bases dels EUA, i la boca callada arran de la voladura del gasoducte Nord Stream. Aquest darrer incident, atribuït a la voluntat conjunta de Biden i Zelenski, ha disparat el cost de l’energia a Alemanya fins a uns nivells realment impopulars.
Curiosament, doncs, l’anhel d’independència dels alemanys respecte a Washington, l’aproparia a les tesis de Trump. Això és així perquè tots dos van a remolc d’una opinió pública cada cop més aïllacionista, que veu amb mals ulls una guerra que sembla perduda, que els costa una pila de recursos i que els allunya de l’atractiu mercat rus de primeres matèries. Els darrers moviments de la Casa Blanca, prescindint de Kíev i buscant una pau bilateral amb el Kremlin, encara han despertat més dubtes sobre les aventures bèl·liques en terres eslaves. Com va preveure el mateix Putin, els europeus en general tenen la metxa curta i no aguanten bé els peatges d’un conflicte armat –encara que no hi hagin de comptar morts.
El mapa dels resultats electorals ha acabat de reblar el clau, perquè ha dividit Alemanya en dues parts increïblement iguals a l’antiga RFA i RDA. A una banda han aguantat prou bé els partits de l’establishment federal, els socialdemòcrates i conservadors. A l’altra, han triomfat els excomunistes i els neofeixistes. O sigui, d’un costat les terceres vies de les democràcies occidentals, a l’altra els models autoritaris que recorden la sSegona Guerra Mundiali l’Europa convulsa d’altres èpoques. A Vladímir Putin, que va ser un agent del KGB a Berlín, el mapa el deu divertir i li deu recordar els seus temps joves, els de murs divisoris, tancs soviètics i poder nuclear. M’hi jugo un pèsol que avui deu estar esbossant un somriure d’ironia i satisfacció.
Alemanya ens indica que potser anem cap a un vell nou ordre mundial. Ressorgeixen els nacionalismes i les grans potències, s’estilen les intoleràncies i perd pistonada l’Europa del benestar, unida i optimista. Tot plegat li va de perles a Putin. Al capdavall, la divisió d’Alemanya i d’Europa és el que sempre ha estat esperant, perquè significa que podrà fer i desfer a Ucraïna. Si a això hi sumem la distància entre els Estats Units i la Unió Europea, ja té la seva tempesta perfecta. I els alemanys votant cada dia més els extrems i la ruptura de l’OTAN. Si el tsar dels nostres dies ho hagués planificat, no li hauria sortit millor.
