Colòmbia mai no ha tingut un president d’esquerres. Potser per això, i pels conflictes socials que s’hi arrosseguen des de fa dècades, molts diuen que valdria la pena provar-ho. Però fins ara no ha estat possible perquè les urnes no ho han volgut així i, també en part, perquè els que més s’hi han acostat han estat assassinats. Des de fa quaranta anys, fins a cinc candidats progressistes han estat abatuts a trets en atemptats obscurs, on s’hi ha endevinat el paper de l’establishment polític conservador i el del narcotràfic, concretament del sinistre Pablo Escobar. Ara sembla que les coses poden canviar.
Que Gustavo Petro hagi guanyat la primera volta de les presidencials, i que hi hagi arribat amb vida, ja és una novetat. Amb un 40% dels vots s’ha imposat a la resta, inclòs l’únic rival que li queda ara en la cursa, el populista Rodolfo Hernández, conegut com el Trump Criollo; un personatge amb propostes tan insòlites com ho van ser les de l’exmandatari nord-americà, en relació a l’economia, les relacions internacionals, l’epidèmia de la Covid… Petro, en canvi, és un home pausat i reflexiu, de 62 anys, un veterà que ha viscut totes les guerres del seu país i ha acabat formulant unes propostes que podríem anomenar de capitalisme de rostre humà, fent canvis moderats però de tall netament social, i apel·lant a principis ètics; derrotar l’odi, oferir el perdó social, acabar amb el conflicte o democratitzar la terra.
El candidat ha estat amenaçat de mort diverses vegades, i per tant s’han pres mesures excepcionals de seguretat al seu voltant. Potser hi ajuda que l’home sigui un ex-guerriller del moviment M19. Fins al 1990, Petro i els seus no va ser aliens a l’ús de les armes, i saben el pa que s’hi dóna. L’home fins i tot es va casar i tenir fills amb una companya guerrillera, i va escriure obres amb el pseudònim Comandante Aureliano. Qualsevol ho diria, veient el seu posat tranquil i afable, una mica a la manera del Pepe Mujica de l’Uruguai; i no cal dir que aquest passat revolucionari és el que més espanta els seus detractors. Tot i així, ja fa molts anys d’aquelles peripècies, i podria ser que la Colòmbia més jove trobi necessari donar una oportunitat als que sempre han estat expulsats del sistema.
El líder de l’anomenat Pacto Histórico nio és novell en la política; ha estat diputat, senador i alcalde de Bogotà. Aquesta és la tercera vegada que intenta fer-se amb la presidència, i sens dubte és l’ocasió en què s’hi està apropant més. D’altra banda, ha aconseguit unir en una mateixa plataforma gent molt diversa i que van molt més enllà del que són els antics rebels; des de líders socials de tota mena, grups indígenes, col·lectius afro-americans, i així mateix sectors tradicionals de l’església i algun influent tele-predicador evangèlic. Ell mateix havia abraçat la teologia de l’alliberament en la seva joventut, i aquesta vessant més religiosa el pot afavorir.
L’home ha evolucionat en els darrers anys, i ha anat centrant-se en un espai menys alternatiu. Ha rebutjat explícitament el socialisme, assegurant que no ha funcionat enlloc, i distanciant-se dels líders veneçolans com Chávez o Maduro. El petroli colombià no pot ser, al seu entendre, com el del país veí –un pou sense fons per sostenir un estat en bancarrota. Petro opina que cal apostar sincerament per l’economia productiva, que cal combatre la bretxa digital, la depredació minera i territorial… és ecologista, animalista i partidari dels corrents reivindicatius que més bé representen les esquerres del segle XXI. Li han donat suport personatges icònics en el seus respectius camps, com Naomi Klein, Slavoj Zizek o Noam Chomsky.
Un dels seus principals assessors ha estat Xavier Vendrell, exconseller de la Generalitat i dirigent d’ERC investigat pels tribunals espanyols. La relació poc sorprenent si sabem que Vendrell ja fa molts anys que treballa sobre el terreny a Colòmbia. D’aquesta relació n’ha sortit una comprensió especial del presidenciable cap a la realitat catalana i un fort rebuig de la repressió a la qual s’ha sotmès l’independentisme. Esperem que aguanti. En tot cas, les oportunitats que s’obren per a Colòmbia en la cita del proper 19 de juny poden representar un viratge important per a aquest país i, si s’esdevé un canvi pacífic, per l’Amèrica llatina i també per al món en general. Nosaltres inclosos.
1
