La vida d’un catalanoparlant comença quan neix en una casa on almenys un dels adults parla català o quan aprèn la llengua a l’escola o en altres espais –en aquest últim cas, com a acte voluntari que requerirà un esforç considerable, perquè ensopegarà contínuament amb interlocutors que, podent-lo ajudar, per mandra o per error, no l’ajudaran. Després anirà un dia al metge i no l’entendrà en la seva llengua de pacient catalanoparlant. I sovint no l’entendran –o li diran que no l’entenen– en taxis, restaurants, botigues i una llarga llista de serveis d’atenció al públic. Molt sovint obrirà la porta i s’hi trobarà un repartidor que li demana els números del DNI per fer constar qui ha recollit el paquet que entrega –i evitar reclamacions si no arriba al destinatari– i li exigirà que els digui “en español“. I quan s’acosti l’hora de dinar i vulgui reservar una taula per telèfon també li comunicaran que no l’entenen, perquè la central de reserves que fa servir un restaurant de Barcelona és en un punt de l’estat espanyol on no es parla català.
Un altre dia, en un dels pitjors casos en què es pot trobar, anirà a un grup de dol perquè se li ha mort algú molt estimat i companys de la teràpia de grup li reclamaran que deixi de banda la seva llengua i que parli en castellà perquè l’entengui tothom. Tot això, sense sortir de Catalunya, on el català és llengua oficial, hi ha –més o menys– immersió lingüística a l’escola i mitjans de comunicació públics i privats en català i fins i tot es pot parlar aquesta llengua al Congrés de Diputats, al parlament espanyol.
Per tot això el catalanoparlant és una espècie que a vegades es rendeix. Però un dia es troba en una reunió de la comunitat de veïns. Després de més de mitja hora en silenci mentre tots els altres participants parlen en castellà –inclosa una veïna que tothom sap que és d’Osona i que omple el castellà d’esses sonores–, arriba el seu torn. El pols se li accelera. No sap què passarà. Hi ha una australiana i una llatinoamericana, i no sap quina posició amb la llengua tenen la resta dels assistents. Comença a parlar en català. A poc a poc –sense que resulti exagerat, ha de trobar el ritme adequat–, triant bé les paraules perquè no n’hi hagi cap de massa específica, vocalitzant. I passa que no passa res. O sí: de sobte, la majoria d’interlocutors li responen en català –inclosa l’australiana– i els altres no protesten. Tothom l’ha entès. A vegades, el catalanoparlant té sorpreses, i més que en tindria si persistís més.
La vida d’un catalanoparlant a Catalunya en ple segle XXI és un eslàlom continu. Però una llengua que, des del 1714, ha resistit el Decret de Nova Planta, dictadures i imperialismes culturals i, mentrestant, ha donat escriptors com Verdaguer, Pla, Rodoreda, Espriu i Monzó –i que en continua donant nous fruits– mereix l’esforç.
