Gràcies a l’abstenció de molts catalans a les eleccions espanyoles i municipals i, sobretot, gràcies a l’abstenció a les autonòmiques, les mentides d’El Procés ja no s’han pogut sostenir més i, per dir-ho amb una expressió americana molt cinematogràfica, la merda ha topat contra el ventilador. Com que les mentides que ens engalten des del 2017 han deixat de ser rendibles, el sistema necessita caps de turc per poder deixar el Primer d’Octubre enrere i reiniciar-se. Els escollits per passar per la guillotina són naturalment Puigdemont i Junqueras, que han estat els paladins visibles d’aquestes trampes que ja no atrapen ningú.
Encara recordo quan, el 2017 i el 2018, se’ns deia de tot als qui carregàvem contra els dirigents exiliats i empresonats. Tòxics, hiperventilats, desagraïts. El mateix sistema que llavors va fer-los servir per fer fracassar el Primer d’Octubre i per treure rèdit polític de la ferida que va deixar en la gent, ara envia els seus voltors a escurar sense pietat els ossos d’aquests dos cadàvers polítics. Fa uns dies, Xavier Vendrell humiliava Junqueras amb tota la mala hòstia del món, atribuint el mèrit del referèndum a Puigdemont i Rovira, com si Junqueras hagués estat l’únic que no va estar per la feina, com si Puigdemont no s’hagués passejat pels platós assegurant que el referèndum seria vinculant quan ni tan sols pensava que es podria celebrar. En aquestes setmanes també hem vist David Madí dient que “el compte enrere” de Puigdemont havia començat, o que “Puigdemont i Junqueras van descartar la revolta” l’octubre del 2017. És obscè veure com l’anomenat Estat Major fa pinça per penjar-li el mort a dos dirigents que, a diferència d’ells, com a mínim han posat la cara.
No cal dir que a mi no em fan cap pena. Jo no mouria ni un dit per ells, no sacrificaria ni la cosa més petita que tingués. Tot el que els està passant i el que es passarà s’ho han buscat tots sols. I és just i necessari que en paguin el preu. Què s’esperaven, treballar per la màfia i caure de quatre potes? Puigdemont i Junqueras han demostrat ser dos polítics defectuosos i deshonestos, indignes dels càrrecs que han ocupat. Tots dos, cadascú a la seva manera, han estat anys fent passar les seves tares per virtuts. Puigdemont ho ha fet posant-se la capa d’heroi, una capa que ha fet servir per tapar una renúncia darrera l’altra. Junqueras ha ocupat el lloc de l’antiheroi, rebent totes les bastonades amb la idea de poder assolir un suposat bé comú. Al final, l’únic que han fet ha estat col·laborar amb els nostres repressors, és a dir normalitzar la repressió, per mirar de salvar cul. Ara que ja són una rampoina política, tots els poders obscurs que ells han contribuït a alimentar els volen arrencar els ulls. Normal. Doncs ja s’ho faran. Una cosa és que Vichy se’ls vulgui treure de sobre per poder tancar la carpeta del Primer d’Octubre, i l’altra és que els catalans ens hi hàgim d’aferrar com si fossin un símbol real del nostre intent d’alliberament. Si d’alguna cosa són un símbol Puigdemont i Junqueras és de la nostra derrota i de les tares que hauríem de superar per, algun dia, poder guanyar. Ja està bé que ara els més dolents de la pel·lícula els vulguin llançar al riu, no només perquè s’ho mereixin sinó sobretot perquè és el millor avís per a navegants que poden rebre els polítics del futur. Si governes per Vichy, la pagues motherfucker.
