Veure un cap d’estat, encara que sigui un estat de confiança i cosí germà, com és el Principat d’Andorra, entrant a Palau sense catifa vermella i amb els Mossos d’Esquadra de gala sense arma llarga, com si fossin soldadets de plom de Disney World, és una imatge trista. Una imatge que degrada la institució a una comunitat autònoma de règim comú tutelada. Una Generalitat verda, republicana, multivers, feminista i amb ceba caramel·litzada i bacó cruixent. Tan maca que és la campanya institucional de la Diada i tan poc valor que donem a una institució que ja hi era abans de la invenció d’Instagram.
Precisament, l’exemple d’Andorra i Catalunya és especialment punyent, perquè és l’única part dels Països Catalans (o País Català) que és i, sense entrar en profunditat en el seu sistema, actua com un estat independent. És a dir, forma part de la nació i és l’únic que pot presumir de sobirania, a més de tenir el tabac una mica més barat. Una situació ben diferent a la del País Valencià, les Illes o la Catalunya Nord. Ja els socialistes, acomplexats per la dreta espanyolíssima, van comprar el marc mental de “Comunitat Valenciana” per treure tota referència al fet que el País Valencià és, sobretot, un país. Les Illes pateixen ara, de nou, el malson de la dreta que s’ha animat amb els seus companys visigòtics de Vox. Els governs d’aquestes dues autonomies sembla que maldin per convertir-se en la nova Catalunya Nord, on els alcaldes són processats per utilitzar el català als plenaris de l’Ajuntament o a l’Alguer, on el català només és romàntic i perviu al nomenclàtor dels carrers.
Potser és hora de refer la nació. I en aquest punt és on entra la Universitat Catalana d’Estiu, l’UCE, que se celebra a Prada (el Conflent), que abasta un gran potencial arreu de la nació sencera. Un espai que fa 55 anys que dura i que ha passat moments durs i difícils, a vegades, per culpa de la mateixa universitat. És dels pocs llocs, malgrat algunes crítiques poc encertades i alguns retrets oportuns, on la nació es pot debatre sencera, amb totes les variants de la llengua i la idiosincràsia de cada territori. Es pot debatre sense Twitter ni talls de veu. Amb temps, amb empatia i amb una visió àmplia. Per exemple, l’edició d’enguany va regalar un extraordinari debat d’alcaldes que va fer coincidir els de Berga, Alcoi, Manacor, Calella, Sant Julià de Lòria i Bellpuig d’Urgell. Apassionant veure com tots reivindicaven la visió municipalista del país amb una geografia entesa com la ciutat-nació, unida sobretot per la llengua, que és en definitiva, una manera de veure el món.
A tres dies de la Diada, és important tenir present què és, per als abonats del Procés, la nació. Prada ensenya el potencial dels Països Catalans, amb ciutats claus com Perpinyà, Palma, Barcelona, Vila-real, Figueres, Girona, València, Tarragona, Castelló, Alcoi, Lleida, Elx, Alacant, Manresa, Mollerussa, Reus, Igualada, Tortosa, Dénia, a més de Sabadell, Xàtiva, Terrassa o l’Hospitalet de Llobregat com a vaixells insígnia de la gran àrea d’influència barcelonina. Una xarxa descomunal que pot dibuixar un país i una àrea d’influència colossal. Hem estat anys dibuixant com havia de ser el país políticament i legalment, fins i tot com hauria de ser el seu servei de correus o com hauria de ser la targeta sanitària, però ningú s’ha pres seriosament com dissenyar el país geogràficament i demogràficament. Prada podria ser el laboratori, el gran think tank del país. I, per què no, ser el Joan Gamper de la política. Un lloc on abans de començar el curs polític, s’hi juguessin els primers partits de qualitat no oficials després d’una setmana de repensar i discutir el país sencer, la nació.
