Sí, de sobte el món s’ha assabentat del que bons amics veneçolans em van dient des de fa anys: allò d’allà és un infern d’on alguns han fugit per sobreviure i on altres romanen per principi i per donar-ne testimoni. Diuen també que sort tenim (i no ho sé jo) de la Unió Europea, però què Espanya està començant a fer un camí semblant al que va fer Veneçuela ja des de Chaves, buidant el sentit i la funció d’institucions constitucionals en un combat de barricada contra qualsevol dissident.
Però vet aquí que l’expresident Zapatero es troba embarcat en una deriva que sense dubte li ha de ser personalment profitosa, però que cada cop l’atansa més del punt de vista ideològic a les consideracions podemites, ras i curt, asseverant que la misèria de Cuba, Nicaragua i Veneçuela són culpa de l’oncle Sam i no dels seus règims comunistes on es condemna al control i al silenci els ciutadans i on es tallen de soca-rel la iniciativa i la voluntat de créixer. I amb aquest llast que provoca un dels seus referents, el PSOE no sap què fer, o no vol per pura conveniència, mentre Pedro Sánchez aprofita el silenci còmplice de Junts i de PNB i la simpatia que hi puguin tenir ERC i els examics de Podemos, la sense nord Sumar, en aquesta història de terror, per mantenir de forma artificial una geometria de govern condemnada a fer implosió.
Hi ha qui té clar que la cosa va d’ideologia i d’altres, en canvi, veuen sols en clau de pur interès econòmic les reaccions que de mica en mica es van produint enfront del darrer escàndol electoral veneçolà. Tenen el mateix sentit les reaccions de Donald Trump, d’Elon Musk o de la Unió Europea? Crec que no, i de fet apunten solucions ben diferents del problema (algunes d’elles en una clau cridanerament hipòcrita), però el cert és que alguna cosa sembla moure’s per a una majoria creixent davant la situació del govern de Maduro que de tan esperpèntica ha esdevingut insostenible.
Chaves és per tot plegat una taca més en l’expedient del nostre emmudit president del govern que mentrestant juga altre cop a retocar el dret a raó dels seus personals interessos, ara reformulant la llei processal penal per barrar el pas a la figura de l’acusació popular, malgrat haver-se’n aprofitat en el passat. Així, si d’una tacada aconsegueix salvar judicialment la dona, el germà i coneguts de partit amb la llengua massa fluixa, la juguesca haurà estat perfecta, i com la memòria ciutadana és curta, d’aquí no res estarem parlant altre cop de les vacances. Que, mirat l’horitzó amb optimisme, ja ens n’apropa les de Setmana Santa.
