En contra del que vol fer creure l’espanyolisme més rabiüt, la societat catalana viu molt d’esquena al País Valencià. Les acusacions de pancatalanisme no s’aguanten per enlloc, malgrat que hi ha una minoria activa (entre els quals m’hi compto) que comparteixen una visió de país de Salses a Guardamar. Però la major part dels catalans, segurament la immensa majoria, miren cap al sud amb una barreja d’indiferència, cansament i despreocupació que es detecta arreu. Des de les connexions ferroviàries fins al món audiovisual, passant per les empreses i el model turístic, ens trobem amb dues societats separades per una mateixa llengua… i per moltes altres similituds. De vegades fins i tot hi ha un recel atàvic com el que s’amaga en la dita de “valencià i home de bé no pot ser”.
El germà gran tendeix a prescindir del germà petit; això sol ser una norma habitual. També és força corrent que a la inversa el sentiment sigui diferent, i que des de terres valencianes es miri amunt amb molta més insistència, de vegades fins i tot una manifesta obsessió, tant d’amor com d’odi. Això explicaria que molts dels més destacats lingüistes o escriptors o músics catalanoparlants, d’entre els més radicalitzats, siguin d’origen valencià. I també que l’anticatalanisme més rampant es covi a la ciutat de València, amb el cultiu d’una rivalitat de fons que des de Barcelona ni tan sols s’entén. La batalla per la llengua, que des de fa dècades marca la naturalesa profunda de la valencianitat, importa poc més enllà de l’Ebre. No es coneix, ni es comprèn, ni interessa gaire. Es tracta, malgrat tot, de la prova de foc més important per al futur del nostre idioma i de la nostra identitat.
La consulta que el govern valencià de Carlos Mazón ha fet sobre la llengua a les escoles hauria d’haver inundat les ràdios i televisions del Principat; hauríem d’haver viscut debats acalorats als bars, als taxis i a les escoles. Hauria d’haver nascut un moviment de solidaritat i de suport a tots aquells que lluiten allà per la nostra llengua, pròpia i comuna, i per tal que sigui vehicular a tots els centres d’ensenyament -i que tal cosa no es pugui ni qüestionar. Hauríem d’haver mobilitzat les forces vives de la societat catalana, potser organitzant corrues de voluntaris semblants a les que es van desplaçar per ajudar en el combat contra altres desgràcies. Al capdavall, es tracta d’una emergència lingüística; una tasca històrica per rescatar l’idioma que compartim i per evitar el genocidi que alguns volen cometre.
Potser és demanar massa, potser la solidaritat de llengua hauria estat contraproduent per a la campanya del valencià a les escoles. No ho tinc clar, sens dubte el primer que cal tenir en compte a l’hora d’ajudar algú és que t’ho demanin, però també és evident que les acusacions d’ingerència sempre hi seran, fem el que fem. En qualsevol cas, sorprèn que des de Catalunya no hàgim estudiat amb tot detall els resultats de la consulta valenciana, que no hàgim celebrat a bombo i plateret els indicadors positius, que hi són en abundància, i que no hàgim esmerçat ni un moment a anotar els riscos i perills apareguts. En resum, semblava que una votació sobre el català, que afectava milions de persones, no anés amb nosaltres. Del tot insòlit.
Amb més raó si entenem que el president Mazón i el seu conseller d’Educació s’han clavat una patacada monumental. Havien estat treballant durant molt temps per tal de justificar la supressió del català amb pretextos estadístics. Tenien enquestes a les mans i tenien l’ajut incondicional de les escoles concertades, sobretot les religioses, que allà encara viuen en l’antic règim. Tenien tota la força d’un govern autonòmic, amb plenes competències d’educació, i anaven esperonats pels socis de Vox. Tenien la complicitat dels mitjans de comunicació, que havien alimentat durant anys la consigna de la inutilitat de la llengua pròpia, i l’estúpida noció que triar la llengua de les escoles és un dels pilars bàsics de la democràcia i de la llibertat. Una estúpida noció que no existeix a cap altre país del món, començant per Espanya. Els pares mai no trien ni les llengües escolars, ni les equacions matemàtiques, ni la classificació dels regnes mineral, vegetal i animal.
Doncs bé, Mazón i companyia esperaven una derrota en tota regla de l’ensenyament en català, i no va ser així. Segurament el descrèdit dels aiguats els va passar factura. Però el revulsiu que va capgirar els pronòstics de la consulta va ser, sobretot, la poderosa xarxa de les comunitats escolars. En una tenaç lluita contra els elements, l’escola valenciana ha aconseguit els darrers anys una presència cívica impressionant. Sobretot als centres públics, i encara més a comarques. Els resultats, per tant, són seus; sobretot si descomptem els resultats de les comarques castellanoparlants, on històricament no es parla valencià, ni s’ha adoptat mai l’ensenyament en valencià. Per tant, si no fem trampes i calculem els resultats de la consulta a la part catalanoparlant, la que realment es podia sentir al·ludida i allà on de debò es jugava la partida, els resultats són rotunds; vora el 70% va votar a favor de l’ensenyament en valencià.
És cert que a les grans ciutats com València, Elx o Alacant, amb enormes contingents migratoris en les darreres dècades, la xifra va ser molt més baixa. Però alerta; cal dir també que els resultats a les metròpolis rebaixen els percentatges dels altres. Hi ha comarques on els resultats superen el 80% i el 90%, la pràctica unanimitat, a un munt de centres escolars. Allà on l’escola valenciana té teixit associatiu, els resultats són imponents. Jo fins i tot diria que resulten humiliants per als polítics del PP que han intentat destrossar un model de convivència lingüística. I afegim-hi una dada positiva, demolidora per als espanyolitzadors; el nombre de famílies que ha apostat pel valencià a l’escola, és gairebé sempre, i a tot arreu, superior al percentatge de famílies que parlen la llengua a casa. Pensem-hi; gent que ni tan sols el parla, vol que els fills l’aprenguin i l’usin habitualment a les aules. Si això no és una victòria, ja em direu què ho pot ser.
Per tant, des del nord estant, potser que ens mirem amb més atenció el que fan i el que està succeint al País Valencià. Potser que renunciem d’una vegada a qualsevol complex de superioritat, a qualsevol menyspreu o desinterès. Potser que entenguem com es fan les coses, en situacions fins i tot més complicades que la nostra. Que aprenguem la lliçó dels que no es deixen enganyar pels apòstols de l’auto-odi i que aprenguem dels que reaccionen amb fermesa, quan els volen prendre els mots i la identitat. Els que són de comarques, però no es deixen portar a l’hort. Els que fan el futur, els que creuen i practiquen una lluita que és sorda i constant.
