Aquesta setmana l’ANC ha engegat tot el procés de debat i consulta sobre la llista cívica. Simultàniament, ERC ha confirmat la candidatura de Pere Aragonès a la presidència autonòmica. Ambdues coses ens situen ja plenament en la precampanya de les pròximes eleccions al Parlament, que ningú no descarta que es puguin celebrar durant aquest 2024.
El debat intern de l’ANC no és fàcil. Em consta que no són pocs els socis que haurien volgut evitar-lo. I de fet, cal recordar que fins ara impulsar una candidatura sempre s’havia plantejat amb la intenció de pressionar els partits existents que ja no practiquen l’independentisme. En aquest sentit, crec que tots estarem d’acord que hauria estat preferible que no haguéssim arribat fins aquí. No hi hauríem arribat si els partits haguessin fet la feina de fer efectiu el mandat de l’1-O en comptes de deconstruir-la pactant amb l’enemic.
Hi ha arguments molt seriosos en contra de la implicació directa de l’ANC en les pròximes eleccions autonòmiques. La gran capacitat de mobilització de l’entitat és un actiu que no es pot fer malbé, igual que la transversalitat de la seua base social. Hi ha qui creu que és més important preservar això que no aventurar-se en la batalla electoral. I per l’altra banda, no són pocs els que han arribat a la conclusió que sense una pota institucional alineada la força de l’ANC també s’està esvaint. Es tracta, en tot cas, de ponderar els riscos i beneficis de la decisió, tot assumint que les incerteses són moltes.
Després hi ha tota la gent que ja ha començat a criticar la proposta al·legant que causarà més fragmentació de l’independentisme. És un argument que, de manera implícita o explícita, invoca una certa idea d’unitat. El problema és que el fan sobretot persones que ja se senten representades pels partits existents, ignorant l’enorme bossa de vots que han perdut als últims cicles electorals. Per això és un argument que, des del meu punt de vista, té nul·la capacitat de persuasió.
Cal recordar que els tres partits independentistes que ara mateix tenen representació al Parlament varen protagonitzar un dels últims moments d’unitat amb la investidura de Pere Aragonès. Quasi tres anys després crec que poca gent posa en dubte que aquella unitat va servir per donar al moviment un rumb equivocat. Investir un govern sotmès a l’estratègia de pactes amb el PSOE va ser un error, i així ho han reconegut tant Junts com la CUP en la mesura que han retirat el suport a l’executiu d’ERC.
Malauradament, la ruptura de Junts i la CUP amb ERC no els ha servit per redreçar el rumb i assumir estratègies guanyadores. Junts no ha desplegat una estratègia alternativa als pactes amb el PSOE sinó que ha caigut a la seua teranyina amb el pacte de l’amnistia. I la CUP no ha deixat de perdre poder institucional (amb la notable excepció de Girona) i allunyar-se de la centralitat política que li havia donat el seu paper en l’impuls de l’1O.
Més que mai, la política catalana es fa a Madrid. Ara ja no hi ha ningú pendent dels informes dels lletrats del Parlament, sinó que tothom parla dels informes dels lletrats del Congreso. Sembla una cosa anecdòtica, però no ho és. Perquè la confrontació política de veritat és allà. Aquí qualsevol picabaralla entre ERC, PSC, Junts i Comuns té un punt de farsa si tenim en compte que a Madrid són aliats.
Així doncs, les incògnites que plantegen les pròximes eleccions autonòmiques són poques. La qüestió és quin dels quatre partits que es necessiten mútuament a Madrid aconseguirà la presidència. Perquè molt hauria de canviar tot per tal que es pugui governar la Generalitat amb una fórmula que no passi per la col·laboració més o menys directa d’almenys tres d’aquests quatre partits que han unit el futur dels seus líders a l’èxit de l’amnistia.
És legítim i normal que l’independentisme recordi amb nostàlgia la unitat de l’1-O, però aquesta unitat no s’hauria de confondre amb la anti-unitat que ha donat el govern dels indults a Catalunya i el govern de l’amnistia a Espanya. Ara mateix, impugnar aquesta anti-unitat dels que deuen la seua llibertat personal al PSOE, i que desmobilitzen l’independentisme i deconstrueixen la causa justa per separar-nos d’Espanya, és més important que cap altra consideració. La Llista Cívica de l’ANC és una proposta feta en aquesta lògica i, per tant, respon a un diagnòstic encertat. El debat, per mi, és només si com a solució seria eficaç, o si seria la més eficaç.
