Tot i ser autonòmiques, les eleccions gallegues importen molt. Mentre escric això comencen a arribar les primeres dades reals, després de nombroses especulacions, enquestes i profecies sobre qui guanyaria perdent i qui perdria tot i guanyar. Perquè en la política espanyola, i Galícia no se n’escapa, tot és ja política de blocs. I sí, certament en part ja ha estat així sempre en aquell confí de la península on Fraga deia “a la meva dreta, res”. I ho aconseguia. Però en els darrers temps, obtenir majories absolutes per al PP ha estat necessari si no volia pactar amb Vox, i aquest tipus d’aliança s’ha hagut de produir en altres comunitats autònomes.
Però, veient els últims sondejos —després confirmat a l’escrutini—, a Galícia els populars continuen tenint el suport d’una majoria, malgrat que semblaria com si aquella transversalitat d’espanyolisme i galleguisme que s’havia donat fins a les primeres eleccions guanyades per Feijóo hagués començat a girar cap al BNG, tot i que aquest creixement sembli sols possible per l’esfondrament d’un Partit Socialista castigat per haver preferit i consentit perifèries diverses amb el tema de l’amnistia.
Feijóo és qui es jugava més en aquestes eleccions, entre altres coses, perquè no seu a la Moncloa i una derrota del seu candidat s’entendria com una derrota seva. En l’últim moment, per error o per una estratègia aparentment poc comprensible ha volgut ficar en el debat autonòmic la qüestió que està condicionant la política general: quina necessitat tenia Rueda l’amnistia es colés entre llistes d’espera, escoles bressol o prestacions farmacèutiques? Quan semblava tenir-ho tot a favor, la llengua i la identitat s’han ficat en el debat… però a favor de qui?
En un final de campanya que ha semblat més un examen a Feijóo que la revàlida de Rueda, qui ha sentit aquest últim per primer potser ha tingut, com jo, la sensació d’escoltar aquell Feijóo que encara no havia aterrat en la política general del país, què vol dir a Madrid, què vol dir en un context a on Vox trepitja fort. “A la meva dreta, res”. I serà així altre cop, sens dubte. La gent que creia possible substituir el PP per aquest nou partit a la dreta no han entès l’ànima gallega, com crec que succeirà a l’esquerra: una exemplar plantofada a la gallega Yolanda Díaz, i un canvi cosmètic l’avís a Sánchez entre BNG i PSG.
Poca cosa més. Mentre envio aquesta peça a la redacció del diari, els primers percentatges de vot escrutat enlairen el PP més enllà dels resultats obtinguts en anteriors conteses electorals. Però ja sabem que és el que reflecteixen les urnes dels pobles petits, on les intencions dels grans grups mediàtics, que han volgut fer de Pontón una nova i esperançadora política quan hi porta més de 20 anys dedicant-se a aquesta feina, no hi arriben ni de bon tros. Si faig cas de la meva intuïció, diria que la discussió sobre la majoria absoluta popular era solament el somni dels que la temien, i que els de Rueda (i Feijóo) mantindran posicions. Però com tants molt més experts, em puc equivocar. I és que no és generalitzar dir dels gallecs que mai se sap si pugen o baixen quan es troben a l’escala.
