Aquests dies estem descobrint que Catalunya és una potència mundial en porcs, entre notícies d’entrepans de mortadel·la, invasions de senglars i virus conspiranoics. Hi ha qui utilitza el concepte “indústria porcina”, barrejant-ho tot perquè sembli com de més nivell, però en realitat estem parlant de macrogranges de porcs que són macro productores de contaminació, d’explotació laboral d’immigrants, de consum d’aigua i de grans i discretes fortunes catalanes i aragoneses, entre d’altres. Diguem les coses pel seu nom: indústria de veritat és justament el que fem cada vegada menys a Catalunya, tot i que tothom se n’omple la boca.
Les dades varien força segons les diferents fonts, però ens permeten veure d’un cop d’ull la magnitud del lideratge global català. Catalunya, si fos independent, seria la desena potència mundial porcina: Espanya és ara líder a Europa en porcs, la tercera exportadora… però més del 50% de les exportacions són catalanes. I dada molt important: el 70-80% de la producció catalana va a l’exportació. Per altra banda, el sector carni representa un 20% del PIB industrial del país, té uns 25-30.000 treballadors directes i uns 200.000 d’indirectes, especialment a comarques com Osona, Lluçanès, Berguedà, Ripollès, Segrià…
Ah, sí, un darrer detall clau: hi ha uns 20.000 immigrants treballant al sector de la carn i al voltant del 100% dels treballadors d’escorxadors són africans i sud-americans. Això de la immigració de misèria no sembla tan mal negoci, o almenys no per als que l’utilitzen i n’abusen, que no són pas pocs… Ni tots rics.
Tot plegat complementa el catastròfic retrat de la Catalunya del segle XXI, més desenfocada que mai sobre ella mateixa i el món en el qual ha de viure i competir. I enganxada a un estat que de moment té prou recursos, prou capacitat d’extracció i d’endeutament per anar tirant i centrar-se en la seva estimada megacapital, fins que peti tot.
Vejam aquests lideratges que ens haurien de fer avergonyir de tanta passivitat i tanta indiferència com mostrem…
Som una potència mundial en turisme, amb xifres demencials de visitants. Triomfem també mundialment pel que fa als efectes destructius del negoci immobiliari i l’especulació, així com pels fantàstics rendiments que aporten als que dominen aquest mercat, gràcies, entre d’altres coses, a la covardia, les complicitats i les incompetències de la majoria d’administracions i partits. També som un referent global en restauració, bars, cafeteries, restaurants, gastronomia i similars.
I finalment, per posar només tres o quatre exemples, no hauríem d’oblidar l’exemple que donem al món sobre tot allò que no s’ha de fer mai en matèria d’immigració, amb l’amable i malintencionada cooperació de les autoritats colonials espanyoles i dels col·laboracionistes locals. O sobre com destruir un sistema educatiu o sanitari, àmbits en els quals anem directes cap a l’excel·lència…
Què tenen en comú aquests lideratges, entre molts d’altres en la mateixa línia de decadència i empobriment del país?
De tot i força… Són lideratges que literalment consumeixen els recursos del país: el paisatge, el territori, la natura, les aigües. Uns recursos que generen beneficis privats, que només cobren uns quants, i reclamen subvencions públiques a dojo, directes o indirectes, o causen pèrdues col·lectives que acabem pagant entre tots. Ruïnosos negocis de país, meravellosos negocis particulars.
Què més? Es tracta de lideratges que generen feines i sous de merda en proporcions gegantines, que necessiten desesperadament l’explotació dels immigrants, que reclamen inversions en infraestructures al servei d’aquests sectors i no del disseny estratègic del país, que tenen connivències perilloses amb la política i el partidisme, amb les impresentables polítiques fiscals al servei dels rics… I sobretot, sobretot, que no apunten cap al futur, que són simples màquines fer diners i d’espatllar coses i persones.
Què hi guanyem essent un hub mundial de porcs? Quin futur té això? Quina i quanta riquesa de veritat genera, quines i quantes oportunitats de futur de veritat?
Tot això és el que, per uns dies, la pesta porcina ha fet sortir a la superfície de la tranquil·la bassa en la qual ens anem ofegant alegrement, adormits entre d’altres coses per la música narcòtica del govern regional i el galliner sense cap ni peus de la política autonòmica.
Té remei, tot plegat? I tant que sí. Obrir els ulls. Despertar-nos. Exigir. Despertar energies. Pensar críticament. No deixar-se arrossegar. No creure’s més mentides. Fer. I sobretot, sobretot, canviar. Vaja, el que abans es deia fer una revolució. O una sacsejada a fons, que sembla més políticament correcte. O senzillament copiar els països que van bé i enganxar-nos-hi. L’alternativa és una agonia llarga i potser fins i tot dolça, com les estacions d’esquí que es miren com s’acaba la neu i esperen la fi dels temps amb una copa de cava a la mà, provinent d’unes vinyes ofegades pel mateix canvi climàtic… Si això ja ens està bé, anem en la bona direcció, la mateixa que assenyala el lideratge porcí mundial: l’escorxador.
