La sentència –atribuïda, amb més o menys punteria– a un Josep Tarradellas crepuscular conclou que en política es pot fer tot, menys el ridícul. Resulta paradoxal l’èxit que ha tingut la màxima, quan en política sobretot se sol fer el ridícul. Només cal fer una una ullada a la coca de llardons actual per cerciorar-se’n. El mateix Tarradellas, de fa anys tan beatificat per segons qui, el va perpetrar unes quantes vegades i va amollar la divisa quan havia convertit el pragmatisme públic –i un cert cinisme privat– en lema exemplar.
En tot cas, a Catalunya la política –sobretot, la independentista– s’ha abonat de fa anys al ridícul permanent. Els dirigents de les tres grans opcions –aviat en seran quatre– practiquen l’amanerament retòric més bèstia. En les irrupcions diàries a les xarxes, als discursos i a les entrevistes repeteixen una vegada i una altra les frases lapidàries que feien servir fa anys.
Esquerra ha fet retrocedir el seu sermó el 2003, quan va decidir integrar-se en el govern de Pasqual Maragall. Junts repeteix la salmòdia que va anar articulant Carles Puigdemont quan va triar exili i no presó. La CUP s’ha difuminat, però quan bada la boca no aporta cap novetat vistosa al catecisme del 2000: “Som una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. Els déus els salven la pròxima collita.
L’independentisme parlamentari ja no és capaç de comboiar il·lusió. Els votants que arrossega trien una de les opcions secessionistes amb representació parlamentària per descart, per inèrcia, per resignació o per masoquisme. Tret de la novetat que representa Aliança Catalana –novetat amarga per a una part de la fauna que no es resigna a deixar de votar ruptura amb l’Estat–, els tres partits que es disputen aquest electorat no infonen esperança. Són un recurs per no deixar les urnes en mans totals de l’autonomisme o l’anticatalanisme.
S’ha de ser un càndid desmesurat, d’una innocència patològica, per arribar-se a pensar que els acords d’Esquerra amb el PSOE poden capgirar l’espoli fiscal que pateix Catalunya de fa dècades. Només la ingenuïtat més extrema pot confiar que tots els aparells de l’Estat cediran a la Generalitat la política d’immigració. Les maniobres d’Esquerra o Junts són exactament increïbles. Més insòlites que la bona voluntat de Renfe o Adif. Votar-los –votar aquests dos partits– perquè mantinguen l’entelèquia és només una taula de resignació per evitar arribar a la conclusió que votar és inútil.
Per acabar d’arredonir el drama, fora d’aquestes opcions per ara només hi ha sectarisme, bilis o barbàrie. Un odi extraparlamentari atroç que no entendrà mai que els objectius polítics o nacionals s’aconsegueixen multiplicant i no dividint. Hi ha gent que es pensa que al fossar de les Moreres només els podrien enterrar a ells. Sols i rabiüts.
I malgrat això, la ineficiència absoluta o la falta de credibilitat total de les alternatives autonomistes o anticatalanes manté les enquestes encara amb un 40 % de catalans que es proclamen independentistes. Després del pas de comèdia de l’independentisme polític, amb tot en contra i els vuit vents bufant per frenar la proa, un alt percentatge persistent de catalans mantenen la fe en la separació. La desconfiança absoluta que dins la unitat d’Espanya Catalunya té opcions a ser més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
La darrera Diada ha tornat a abocar al carrer desenes de milers de catalans, que ja no són centenars de milers, però que constitueixen encara un exercici de força popular únic en aquesta part del Primer Món. Aquests catalans són conscients que la demostració els servirà de poca cosa, que canviarà ben poc la realitat, però hi són, cada any, imbatibles al desànim. I aquesta és ara com ara la gran esperança dels que no s’hi resignen.
Tornaran a fer el que es puga fer, sí, que caldrà que no siga exactament allò que els seus dirigents van fer.
