Veient aquests dies les imatges d’unes manifestacions on darrere la pancarta “España no se vende, se defiende” hi ha havia una amalgama de velles banderes, inclosa l’àliga de Sant Joan i la creu de Sant Andreu, es feia molt present la convicció que el tronc central del nacionalisme espanyol que s’hi manifestava s’ha construït en contra de la modernitat. I no tan sols perquè estèticament les imatges eren arnades, nostàlgiques, no ja franquistes sinó hereves directes d’un nacionalisme espanyol que ve de més lluny i del que el franquisme ha estat una de les encarnacions. No era només una qüestió estètica. Era també una qüestió de fons, una qüestió de valors: aquest nacionalisme espanyol neix ideològicament del rebuig a les idees i els valors de la modernitat europea, de l’Europa de la Il·lustració. Així va néixer i així ens arriba fins avui.
Solen dir els historiadors que el nacionalisme espanyol modern neix amb la revolta popular contra la invasió napoleònica, amb el 2 de maig de 1808 a Madrid com a símbol i emblema. Patriotes espanyols contra invasors francesos. Però l’exèrcit francès no és tan sols un exèrcit estranger. Se’l veu també com el portador d’uns valors associats a la Revolució Francesa, contra els que s’aixeca el poble espanyol a favor d’uns valors propis, procedents de la seva pròpia tradició anterior. Fins al punt que els il·lustrats espanyols, els espanyols que han fet seus ideològicament els valors de la Il·lustració són escarnits i perseguits com a “afrancesats”, és a dir com ja no espanyols, com a estrangers. Si adoptes els valors de la Il·lustració deixes de ser espanyol. T’afranceses. Els afrancesats van ser rebutjats amb una crueltat verbal que fins llavors s’havia reservat a moros i jueus, els no-espanyols, els estrangers per excel·lència. Però quan anys després arriba a Espanya un exèrcit tan francès com el de 1808, però llavors a restablir l’absolutisme, ja no provoca el rebuig d’aquest incipient nacionalisme espanyol sinó que és acollit com a alliberador. Ja no és estranger, perquè ara ja no és portador dels valors de la modernitat. La dicotomia entre tradició i modernitat és més poderosa que entre espanyols i francesos.
Molts escolars de la meva generació –i encara més de les anteriors- vam haver d’aprendre de memòria el poema de Bernardo López García titulat “Oda al dos de mayo”. Aquell que comença “Oigo patria tu aflicción…”. Tot i que és unes dècades posterior als fets i que l’autor figura que era contrari a la monarquia, aquests versos són una antologia dels valors que es volen tradicionals de l’Espanya revoltada contra els francesos, que no són precisament els de la modernitat europea que farà la democràcia, la revolució industrial i la reivindicació de la llibertat individual. Són tot el contrari, són els valors militars de sempre, la valentia, l’honor, l’orgull, la victòria a la guerra. Tot un catecisme en les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. “Que no puede oser pueblo que sabe morir”, diu. Saber morir. D’aquí al “Viva la muerte” només hi ha un pas.
Certament, podríem buscar arrels d’aquests valors i d’aquest rebuig a la modernitat. Abans d’aquest segle XIX en el qual es construeix el nacionalisme espanyol modern. Podríem parlar de com l’aposta radical per la Contrareforma de Trento que va fer Felip II va acabar d’avortar l’impacte a Espanya del Renaixement i de les idees transformadores de la reforma luterana. De com bona part del millor segle d’Orde la cultura castellana és, com diu Maravall, l’eclosió d’un barroc extraordinari com a propaganda contrareformista i refutació de la modernitat. Cervantes no: el geni enorme de Cervantes no en té res, de contrareformista. Però sí Calderón, Lope o sobretot Quevedo. La gran cultura castellana es construeix en el barroc, a l’ombra de la Contrareforma, blindada per la Inquisició contra tota heretgia reformista i s’exporta a Amèrica Llatina, marcant-la també fins avui. Potser tot això participa en aquesta tradició recelosa de la modernitat que impregnarà el nou-nat nacionalisme espanyol del segle XIX.
Si el nacionalisme espanyol es bateja a començament del XIX en el rebuig a una invasió francesa que és percebuda com una imposició dels valors de la modernitat i la Il·lustració, rep la confirmació a finals del mateix segle amb la crisi del 1898. El 98 no és tan sols el final de l’imperi espanyol d’ultramar, és sobretot la derrota en una guerra contra els Estats Units que s’ha presentat com la confrontació entre els valors de l’Espanya de sempre i els nous valors, que es rebutgen de la nació que amb Anglaterra encarna la modernitat. La premsa espanyola de l’època presenta aquella guerra com la confrontació entre “un pueblo de soldados caballeros” (Espanya) i “una turba vil de mercaderes” (Estats Units). Els soldados caballeros tenen per divisa l’honor, el valor, el menyspreu a la mort… Els mercaders tindrien per divisa l’interès, la cobdícia, els diners, tot allò que té a veure amb comprar, vendre, fabricar, negociar… I la derrota no porta a assumir els valors dels qui han guanyat, sinó a perseverar –l’ensimismamiento– en els que es consideren propis i superiors.
Aquest nacionalisme espanyol conservador travessa el segle XX i arriba a avui. S’encarna en moltes coses, en el falangisme, en el tradicionalisme, en l’admiració per les idees feixistitzants que arriben d’Itàlia, en l’immobilisme polític, en el franquisme que ve a ser una barreja de tot… Encara avui en veiem els components essencials. “Espanya no se vende, se defiende”. Vendre pertany a una sèrie de verbs maleïts, els verbs que parlen de transaccions, d’intercanvis, de síntesi: comprar, vendre, negociar, pactar, dialogar… “Defensar” pertany al vocabulari bèl·lic dels soldados caballeros: en nom de l’honor i del monopoli de la veritat qualsevol negociació amb l’altre és una cessió pecaminosa, qualsevol diàleg és una renúncia a la mateixa raó absoluta.
Hi ha una idea d’Espanya, un nacionalisme espanyol, que s’ha construït en el rebuig a la modernitat. I ha estat hegemònic en aquests dos segles llargs. N’hi pot haver un altre de diferent? Teòricament és possible. I certament ha existit en alguns noms importants, però sempre ha acabat fins ara a la banda dels derrotats i dels expulsats del concepte de nació. Després de la derrota espanyola del 1898, Joan Maragall, des de Catalunya, escriu la seva “Oda a Espanya”, que és de fet una crida perquè Espanya s’incorpori als valors de la modernitat i abandoni el seu rebuig històric. Després el “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”, Margall li diu a Espanya: “massa pensaves en ton honor i massa poc en el teu viure”. Maragall vol que el catalanisme estigui associat als valors de la modernitat i es dirigeix a Espanya –“Escolta, Espanya”- perquè faci el mateix. I li diu una altra cosa important: per poder-se afegir a la modernitat, Espanya ha de reconèixer l’existència de les diverses nacions que estan sota el mateix Estat. “En aquesta llengua pocs t’han parlat, en l’altra massa”.
Entrar en la modernitat vol dir posar la vida per davant de l’honor –i abandonar el camí ca el “Viva la muerte”-, però vol dir també entendre a cadascú en la seva llengua. A la modernitat s’hi avança caminant sobre dues cames. I si Espanya continua rebutjant els valors de la modernitat, aquesta Catalunya que Maragall vol que els assumeixi, acabarà dient “Adeu, Espanya”. Un segle i mig més tard, en bona part som encara aquí. Els lemes i els crits de les manifestacions darreres ho certifiquen. Un segle i mig després, sembla que la crida de Maragall –Escolta, Espanya– ha estat ben poc escoltada. A Espanya, segur. I de vegades fa la sensació que tampoc del tot a Catalunya…
