Ara fa una mica més de vint anys que explico a articles acadèmics i de divulgació que el nostre actual sistema polític, l‘anomenat Règim del 78, no és més que una segona Restauració borbònica que guarda molta ressemblança amb el seu antecedent canovista. Aquesta anàlisi, arran de la crisi de 2008, ha fet fortuna i avui dia és un lloc comú de molts articulistes a la premsa generalista. Tanmateix, pocs comparteixen la meva convicció que el final d’aquesta farsa també serà prou semblant a l’anterior: una dictadura o una república.
La crisi de Catalunya de 2017, com les crisis de 1917 i el fracassat govern d’unitat de Cambó, han fet del tot ingovernable Espanya amb l’actual sistema de partits i la DANA de València, com feu el desastre d’Annual, ha provocat l’arribada d’un general per aixoplugar el PP i tallar el debat públic sobre tragèdia amb culpables amb noms i cognoms. Com tots sospitem, un general, malgrat trobar-se a la reserva, no s’enfila a una vicepresidència d’una comunitat autònoma sense el vistiplau del monarca o, directament, com una proposta personal seva. Ha arribat, per fi, l’hora del nostre Primo de Rivera particular.
És evident que Mazón confia parapetar-se darrere de l’uniforme militar per esquivar la crítica política: qüestionar el seu govern serà qüestionar l’exèrcit, l’Estat i, òbviament, la Corona. És possible que al seu cap sembli un pla magistral; però el resultat serà que totes aquestes institucions no voldran ser associades amb ell i acabaran per marcar distància, especialment si tenim en compte que Mazón no tingué cap embut en carregar sobre l’UME els seus errors. Lligar-se a un zombi polític que té com a principal virtut ser un impresentable, en el sentit figurat i literal del terme, mai no és una proposta de futur engrescadora. Els oportunistes són sempre uns mals socis per als negocis.
Aquest escenari tan minat sols ha pogut ser atractiu per al tinent general retirat Francisco José Gan Pàmpols, un narcisista addicte als mitjans que no pot resistir-se a fer d’expert sobre qualsevol tema. Aconsello als lectors que posin el seu nom a Youtube per trobar els centenars d’entrevistes que ha donat a mitjans com Intereconomia, Trece TV, Negocios TV, Dnews per pontificar sobre la guerra d’Ucraïna, la d’Israel i la tensió geopolítica a Àfrica i Taiwan. Tot açò podria semblar normal, però també veuran xarrades seves a tota mena de pòdcasts i canals d’influencers sobre cultura dels emprenedors, creixement personal i gestió empresarial, perquè també és autor d’un llibre sobre lideratge. És a dir, és un professional de la promoció personal que estava creant la seva marca com a intel·lectual públic amb l’esperança d’escalar posicions al circ mediàtic madrileny. De fet, la feina d’aquests anys començava a donar els seus fruits i ja el cridaven per a les tertúlies de RTVE. Com tants i tants politòlegs d’esquerres d’aquest país, aquest home volia fer el trànsit dels pòdcasts cassolans a les televisions nacionals.
Per tant, tenim al sotscomandament a un general fantotxe que no pot resistir-se a parlar davant dels micròfons per escoltar la seva veu com una font d’autoritat forjada en l’experiència i l’estudi. El problema és que l’experiència efectiva en la gestió és mínima, perquè el seu CV, com el de tants altres alts funcionaris de l’Estat, és fum. Liderà una publicitada reconstrucció de l’Afganistan que, estimem, tenia un pressupost aproximat de deu milions d’euros i consistí a muntar un hospital i endreçar unes carreteres. Tota la resta de càrrecs foren dormir el somni dels justos a un despatx d’oficial. No té cap experiència directa en la gestió de res, ni en la participació d’institucions executives, ni en organitzacions o associacions plurals i menys encara en la lluita de ganivets de la política partidista. Sols és un ninot que volia figurar.
Durant aquesta setmana, s’ha prodigat generosament per tots els mitjans per explicar amb una severa convicció que necessitem una base de dades per començar la reconstrucció. Les seves declaracions són ridícules per l’excés de simplicitats pomposes que pretenen ser lliçons magistrals, però encara més el recurs a una taumatúrgica base de dades on s’han de registrar totes les necessitats, com si un cop tinguéssim enllestit l’Excel poguérem començar a reconstruir el país. Llegir-lo i escoltar-lo provoca una cruel rialla a qualsevol persona amb un mínim d’experiència directa en la gestió de qualsevol negociat que, a l’instant, sap que aquest senyor repeteix consignes extretes de les diapositives d’un curset de formació que feu fa molts anys.
Tanmateix, encara és més esfereïdor que ens confessi obertament que pensa començar a treballar el dimarts vinent, que encara no ha xafat la zona afectada i que desconeix totalment el territori. És a dir, que no té ni idea de la magnitud de la tragèdia; però no ha dubtat a acceptar el càrrec, perquè està convençut d’estar totalment capacitat per fer-ho. S’ha de dir que aquesta desídia és especialment criticable perquè fou comandant del Quarter General de Bétera i doctor honoris causa per la Universitat Catòlica de València. Una persona amb clara voluntat de lideratge hauria contestat els mitjans des de l’epicentre de la tragèdia per fer palès el seu compromís personal amb la missió. Ara per ara, els valencians hem d’esperar que quadri la seva agenda personal perquè comenci a ordenar-nos com hem de reconstruir-nos.
En aquest sentit, el seu discurs també mostra una profunda desconnexió amb la realitat. Espera fer una tasca apolítica i pensa que podrà dirigir un departament separat de l’administració autonòmica i sense interferències partidistes. En el seu cap de capsigrany no entra el fet que serà un polític nomenat per un polític i obligat constitucionalment a respondre davant d’altres polítics al parlament valencià. Ha expressat en veu alta la seva intenció de ser un militar i actuar com un militar lliure de qualsevol fiscalització per part dels ciutadans o els seus representants. Amb tota la tranquil·litat del món, ens explica que vol ser el nostre virrei amb una administració tècnica creada ad hoc per a ell.
La pretensió de dirigir una reconstrucció tècnica és grotesca, perquè les prioritats s’assignen segons criteris ideològics. Són valoracions qualitatives que no poden resoldre’s reglamentàriament, perquè són decisions polítiques, discrecionals i, com a tals, s’han de motivar i sotmetre-les a la validació dels ciutadans. Tot i això, la seva dèria per les solucions tècniques contrasta amb la seva parsimònia: ens insta a febrer per posar-nos a treballar, ja que confia tenir la base de dades per a mitjan desembre. El senyor no entén que ara mateix s’han de prendre decisions que condicionaran les tasques futures de reconstrucció. La reconstrucció ja ha començat perquè la gent necessita fer la seva vida, no poden esperar al fet que el general quadre el seu Excel. Aquesta forma d’actuar pot funcionar en països envaïts com l’Afganistan, però a una fràgil democràcia com la nostra seran difícils de pair per molt segell real que portin.
Per tant, el xoc amb la realitat serà brutal per a ell, perquè aviat descobrirà que la gestió diària de l’administració valenciana no es pot deslligar de la seva tasca de reconstrucció per estar tota la província de València afectada. Com tots sabem i patim, la generalitat no pot operar amb normalitat, ja que la tragèdia condiciona fins al detall més mínim de qualsevol conselleria. En conseqüència, s’haurà de coordinar amb la resta de polítics que conformen el consell i, òbviament, l’escenari sols té dues solucions possibles: ell pren la direcció de la presidència de facto o es transformà en un instrument de la voluntat de Mazón com és la seva obligació estatutària. Finalment, el tinent general a la reserva haurà d’entendre que és un ninot posat per tapar el desficaci de govern que patim i desviar l’atenció dels crims dels nostres governants. Serà còmplice de les qüestionables adjudicacions de fons a la reconstrucció que ja s’estan rebent les empreses amigues del PP i el seu futur personal serà indestriable del de Mazón. Sols un bufó a la cerca desesperada d’un micròfon podia embarcar-se a una missió tant suïcida com immoral
