Els catalans patim dues forces pràcticament irresistibles que ens empenyen a repensar-ho tot. D’una banda, la traïció dels líders, que varen fer seua una revolució popular contra Espanya sense saber culminar la seua part, que era constituir un nou règim polític. I de l’altra, la crisi sistèmica que està destruint l’ordre mundial vigent des de la Segona Guerra Mundial i sota el qual l’Estat ha pogut governar sobre nosaltres sense consentiment democràtic.
És normal i natural, doncs, que com a damnificats encara per aquestes dues dinàmiques ens hàgim abocat a reformular-ho tot: qui som, què volem i com ho farem. De fet, un poble que va perdre la llibertat fa tant de temps però no ha renunciat a ser lliure lògicament s’ha de fer totes aquestes preguntes de manera permanent. Tot i així, el que no és sa, ni productiu, ni racional, ni útil és canviar les respostes sense que ningú hagi demostrat que les anteriors estaven equivocades.
Els líders que ens han traït i els nostres enemics ens tenen on som més inofensius per als seus interessos. En comptes de mantenir una lluita sense quarter contra ells per a desnonar-los per sempre de ca nostra, ens dedicam a buscar falses culpes i falsos enemics. És com si ells, els enemics i els traïdors, haguessin guanyat (primer uns i després els altres) i nosaltres haguéssim acceptat les dues derrotes i passat pàgina.
L’expressió política d’un poble es basa en un seguit de veritats i narratives que la societat assumeix com a hegemòniques. Per això la destrucció de les grans veritats i la igualació de totes les narratives és un problema per a un moviment d’alliberament. I les fake news, les conspiranoies i les màquines que sistemàticament ens venen (com a consumidors) allò que detecten que més connecta amb nosaltres també són part d’aquest problema.
Tot plegat cal recordar-ho per entendre la magnitud de l’error de desconstruir-nos-nos com a nació, de renunciar a la nostra història, oblidar les nostres victòries i assumir les culpes dels altres. Però sobretot el que és imprescindible és entendre que repensar-nos és tant imprescindible com innecessari i contraproduent és canviar totes les respostes bàsiques sobre qui som, què volem i com ho farem. Sovent les respostes que ens hem donat durant dècades i generacions continuen sent molt superiors a qualsevol ocurrència.
Som un poble, no una minoria nacional. Som un subjecte polític i jurídic sobirà, no persones que per l’atzar de la història han acabat sota la jurisdicció d’una nació que no és la nostra en el seu territori sobirà.
El dret internacional de protecció de les minories és un dret pensat per protegir persones sense qüestionar les fronteres. Neix estrictament per garantir que l’existència de persones d’orígens o cultures diferents no posin en dubte la sobirania de la nació dominant sobre el territori on habiten. Dit d’una altra manera, la mateixa idea de minoria nacional, des d’un punt de vista jurídic, pressuposa que les fronteres són inamovibles.
Els instruments de protecció de les minories nacionals són doncs instruments concebuts per negar l’autodeterminació d’aquests grups. Per això només reconeixen drets individuals a les persones que pertanyen a aquestes minories a la vegada que els neguen qualsevol dret sobre el seu futur col·lectiu. Es tracta, més que res, que els estats reconeguin els drets de persones que no comparteixen la identitat oficial (sovent perquè la seua identitat és la d’un estat veí) sense qüestionar l’statu quo.
Siguem clars: la noció de minoria nacional només serveix per apuntalar la noció que no som part del poble espanyol que es declara sobirà del nostre territori. Serveix, si es vol, per combatre la catalanofòbia i les polítiques d’assimilació de l’espanyolisme. En canvi, no serveix per afirmar-nos com a nació, per defensar la nostra sobirania sobre el mateix territori ni per promoure la integració de tota la població que hi viu en el mateix projecte nacional.
Els catalans som Catalunya, som el poble català. Som un poble que ha exercit la seua autodeterminació i que té dret a exercir la sobirania sobre el seu territori nacional, sobre tota la població que hi viu. No podem naturalitzar la idea que som una minoria nacional, perquè porta implícita la idea que som una minoria al nostre propi país, que és el primer pas per negar-nos la sobirania sobre el mateix territori. Aquest és justament el projecte d’Espanya.
