La sort d’haver tingut de company en l’Antoni d’Armengol -per entendre’ns un Cubarsí del periodisme polític- és que em confessés un dels seus secrets per treballar: conèixer la història per entendre el que avui dia està passant, o com a mínim, estem explicant. D’aquí que una de les virtuts del bon periodisme sigui tenir prou fons d’armari històric per comprendre una societat complexa com la catalana. Com de fet, ho són totes les societats. La història i la geografia com a fórmules per ajudar a esbossar mínimament el present.
Tenim la sort de viure en un país, on la història ha caigut en mans de l’acadèmia i la universitat, i el rigor, el dubte i l’aplicació constant del falsacionisme han estat una fórmula d’èxit. Lluny de caure en els errors d’altres historiografies romàntiques, egocèntriques i ideològicament marcades. De fet, una generació d’investigadors de la nostra història l’ha deslliurada de pecats mortals com ara la romantització o de teories perverses on qualsevol protagonista històric tenia arrels catalanes.
Possiblement, la gran eina que han tingut els historiadors de les nostres facultats i centres de recerca i investigació ha estat seguir la norma precisa i necessària que el filòsof i editor de Sin Permiso, Toni Domènech, preconitzava com un profeta. “La pitjor errada que es pot cometre és mirar el passat amb condescendència”, advertia sàviament Domènech en un col·loqui extraordinari de la UPEC l’any 2017. De fet, també alertava que aquesta desviació era el nucli ideològic de la dreta i que havia obert la porta a què el “debat de les esquerres és una merda si es compara amb el que es debatia fa cent anys”. Com diria Voltaire, “aquests idiotes es pensen que les nostres àvies anaven de quatre grapes!”.
Hi ha un grapat d’historiadors i investigadors que ens ajuden no només a fer entendre la nostra història sinó a desfer mentides que havien quedat en la memòria col·lectiva del relat polític interessat. El seu treball de picapedrer, detallat i estrictament acadèmic ens permeten saber com va reaccionar la població catalana després del 1714, perquè Suárez no va tenir més remei que acceptar la legitimitat republicana de la Generalitat, la petjada àrab, les tensions socials del XVII, XVIII i XIX, o què significa el Compromís de Casp.
Un d’aquests referents ens ha deixat aquesta setmana, el medievalista Josep Maria Salrach. El vaig descobrir gràcies a l’imprescindible En Guàrdia de l’Enric Calpena, que en va permetre seguir-li la tasca acadèmica a través de la seva facilitat i compromís amb la divulgació i amb entitats com l’Institut d’Estudis Catalans. Salrach va ser el paradigma de tota una generació d’historiadors que miren el passat de manera polièdrica, ajustant l’especulació a les proves i a les fonts, amb una exigència i solvència insubornable i sense cap menyspreu sobre com actuaven els avantpassats assegurant una contextualització imprescindible. Persones com Salrach són institucions de país; i en tenim molts i no només en història. Només els falta que els parem més l’orella.
