Acabo de llegir la carta que Trump va enviar al primer ministre de Noruega -i que aquest mateix governant ha confirmat fa poc. És una peça memorable de creació epistolar, la qual passarà forçosament als annals de la literatura cortesana. Reconec que m’han entrat unes ganes ferotges d’agafar el personatge i de tancar-lo en un mateix ascensor de la Trump Tower, d’aquells que no arriben mai a dalt, en companyia del noruec Jonas Gahr Stoere, un polític que a totes llums fa honor a la seva condició d’escandinau contingut i modest. A veure quina novel·lassa en sortiria just després. Tots imaginem quins serien els verbs i adjectius del mandatari nord-americà, però seria interessant de veure com el noruec se’n sortia, ell que és un diplomàtic amb estudis i que ha presumit sempre d’una carrera política mesurada i centrada.
Allò que va donar peu a la famosa carta va ser una protesta formaleta del prèmier de Noruega, protestant que les tarifes aplicades pels EUA a productes del seu país eren del tot desproporcionades. La que els esperava, no s’ho pensaven de cap manera. El que realment va ser desproporcionada fou la resposta de l’ocurrent Donald, que arrencava de forma antològica: “Benvolgut Jonas; Considerant que el teu país ha decidit no atorgar-me el Premi Nobel de la Pau que mereixo per haver aturat més de 8 guerres, ja no em sento en l’obligació de pensar en termes exclusivament de pau.” Olé les glàndules del senyor. L’estupefacte nòrdic es va limitar a respondre educadament, tot esgotant el que li quedava de paciència, que el premi Nobel era concedit pel parlament noruec -assessorat per una comissió de la qual ell no en formava part. Per si al president dels Estats Units se li havia escapat la diferència entre els poders legislatiu i executiu, és clar.
El cas és que Stoere no va voler entrar en el fons de l’obra mestra de les lletres nord-americanes. No va qüestionar els motius de Trump per esquivar la pau, segurament la part més sucosa de la carta, des del punt de vista ètic, polític i filosòfic. Però m’imagino els ulls com a plats del primer ministre, home d’església luterana dominical, quan va veure que el col·lega de l’altra banda de l’Atlàntic esgrimia que sense premi Nobel, ja no estava obligat a buscar la pau al món. Amb un aital argument, el 99,99999% de la població mundial podria dir el mateix; ho podria dir jo i ho podries dir tu, estimat lector, sempre que no et diguis María Corina Machado, o Nelson Mandela, o Barack Obama, i hagis rebut el prestigiós guardó. Déu-n’hi-do. Tot seguit, com volent esmenar la potineria, Trump assegura que la pau sempre serà important (company, ens treus un pes de sobre); però que gràcies a la negativa dels noruecs, ara ja es pot centrar sobre el que és bo i adequat per als EUA. Caram… i si li arriben a donar el Nobel, no ho hauria fet? No s’hauria centrat en el que li convé al seu país?
A continuació, i sense transició, Trump passa a dir que “Dinamarca no pot protegir aquella terra de Rússia o la Xina”. Perdoneu, un moment; no havíem quedat que el primer ministre era de Noruega? I vejam, potser estaria bé concretar quina és, exactament, “aquella terra” tan indefensa, perquè si es tracta de Grenlàndia, teníem entès que l’últim dia que ho vam comprovar, no depenia ben bé de Noruega. Però bé, tant és, fot-li que és de Reus. No ens encallarem en minúcies del Trivial. L’inquilí de la Casa Blanca continua embalat, del tot a la seva bola, demanant “I per què hi tenen un dret de propietat, així mateix? No hi ha res documentat per escrit, és només que una nau va aterrar allà fa segles, però nosaltres també en teníem, de naus que hi desembarcaven.” Senyor del Cel. Fa segles, els nord-americans tenien vaixells que freqüentaven Grenlàndia? Quan, exactament? Quan eren anglesos? En l’època d’Èric el roig?
Tal vegada els coneixements d’història de Trump li permeten saber que en el passat, Noruega formava part del regne de Dinamarca, i per tant durant un temps van compartir la colonització de Grenlàndia. Potser és això… que els considera en part responsables de l’annexió europea de l’illa més gran de l’hemisferi nord. Però aleshores temo que no ha arribat al capítol següent, el que explica com Noruega es va separar de la monarquia danesa, el 1814, per unir-se amb la sueca (de la qual un segle després també se’n separaria). I que aquella enorme illa danesa, com Islàndia o les Illes Fèroe, passaria a dependre exclusivament de Dinamarca. O potser ha aprofitat el text de la carta enviada a Copenhaguen per fer la d’Oslo, amb la sofisticada tècnica de l’estadista refinat, que és la del retalla i enganxa en les missives realment importants.
La carta acaba amb pirotècnia digna de la millor mascletà valenciana, quan assegura que ell ha fet més que ningú per l’OTAN des de la seva fundació (caram… i nosaltres dormint… què ha fet exactament? Quan? I què hi pinta l’OTAN en aquesta carta? Com relacionem l’aliança militar amb el premi Nobel i el regne de Noruega? Què té a veure tot plegat amb els aranzels, el motiu de queixa inicial dels noruecs??). Tot seguit, rondina l’inefable Trump, l’OTAN hauria de fer més pels Estats Units. I insisteix que el món no estarà segur mentre els EUA no tinguin el control total i complet d’aquella enorme terra de glaç. Per rubricar amb un gràcies, que sempre és de persona educada, i signar com a president DJT. En fi, que dubto que l’incendiari Trump es mereixi cap illa del món, ni tan sols l’ínsula barataria; i dubto que mereixi cap guardó com a pacifista. Però que està fent mèrits per obtenir algun dia el Premi Nobel de Literatura, això, per Tutatis, això no ho pot negar ningú.
