Resulta difícil, tal com estan les coses, parlar d’estabilitat política. A Catalunya, un Govern en funcions fins al límit del termini. A Espanya, un govern central que no se sap en quin estadi està, amb la quantitat de esvorancs que se li obren. I no em refereixo ni tan sols principalment als resultats de les eleccions a l’autonomia de Madrid, on la garrotada li ha caigut en primer lloc al mateix Pedro Sánchez, que va voler, erròniament, col·locar-se com a adversari principal d’Isabel Díaz Ayuso, obviant el candidat socialista, Ángel Gabilondo. El resultat no pot haver estat més desastrós: Ayuso l’ha escombrat.
Ja altres vegades he dit que, en els cenacles polítics de Madrid, abans tan atents al que passi o deixi de passar a Catalunya, ara és com si el ‘problema català’ no existís. Madrid es mira el melic, incapaç el govern central d’assimilar, ni tan sols d’entendre, tot el que està passant: un severíssima derrota del PSOE a càrrec no només de l’oposició conservadora representada pel PP, sinó també sobrepassat l’històric partit de Pablo Iglesias (Posse) per una força d’esquerra emergent, Mas Madrid, al front de la qual es trobava una candidata. Mónica García, completament desconeguda pel gran públic tot just tres mesos abans.
En aquestes primeres hores després de les molt importants eleccions a Madrid, la impressió és que el govern de Pedro Sánchez és incapaç de reaccionar: ni sap què fer amb la seu soci de coalició Unides Podem després de la marxa de Pablo Iglesias (Turrión), que era un malson, però almenys conegut, ni sap què dir davant la contundent victòria de la conservadora Díaz Ayuso, més enllà de parlar (Carmen Calvo, la vicepresidenta primera de l’executiu) que la reelegida presidenta ha basat la seva campanya en les “canyes i les escopinyes “, o que, com va insinuar el director del CIS Tezanos, els votants del Partit popular són uns “tavernaris”. Això, quan no es compara Díaz Ayuso amb Puigdemont o Torra, com també va fer aquest dijous la vicepresidenta Calvo.
Errors de reacció seriosos, que mostren el desconcert que es viu en un partit, el socialista, i en un govern, el de Sánchez, que tot ho ha fiat al ‘mag de la imatge’ Iván Redondo, l’estratègia del qual ha resultat estrepitosament fallida, i al ‘mag de la demoscòpia’, José Félix Tezanos, que va aventurar des del molt oficial Centre d’Investigacions Sociològiques un sondeig els resultats del qual després res han tingut a veure amb la realitat, mentre que altres cases demoscòpiques, com GAD3, encertaven de ple el que després van dir les urnes.
El govern central està palesament tocat, però ja des d’abans de les eleccions madrilenyes. Han passat, li han passat, massa coses en les últimes setmanes, des de les fallides mocions de censura a Múrcia i Castella i Lleó, fins a la convocatòria d’eleccions madrilenyes per Isabel Díaz Ayuso i el ‘salt’ de Pablo Iglesias des de la vicepresidència del govern a la candidatura autonòmica d’Unides Podem, que ha obtingut uns resultats declaradament dolents.
La Moncloa, obstinada a aixafar una Isabel Díaz Ayuso que era considerada ‘caça menor’ pels ‘redondistas’, i a pensar que, per guanyar, n’hi havia prou de seguir jugant amb la vacunació massiva, com si aquesta fos cosa del mateix executiu, i amb els fons europeus, com si ja ens els haguessin concedit, no ha sabut assimilar ni la derrota ni l’evident desafecció dels votants madrilenys cap a aquest govern de coalició. O, millor, de cada dia menys coalició, perquè res serà el mateix sense Pablo Iglesias i amb Yolanda Díaz, de molt diferent tarannà. És clar, si és que la senyora Díaz, vicepresidenta oficialment però tot just ministra de Treball en la realitat, és capaç de succeir a Iglesias en el lideratge d’Unides Podem, una formació en la qual avui ni tan sols milita, i lideratge que li comença a ser disputat pel tàndem format per les ministres ‘pablistas’ Ione Belarra i Irene Montero.
Així les coses, ni la coalició, ni el que Pérez Rubalcaba va qualificar com “gobierno Frankenstein”, és a dir, els suports del govern espanyol radicats en Esquerra Republicana de Catalunya i Bildu, semblen ara gaire estables. Hi ha ministres que declaren obertament que, amb l’actual deriva de les negociacions entre ERC i Junts per arribar a formar un Govern, tota taula de possibles pactes de la Generalitat amb el govern espanyol “es posa molt complicada, gairebé impossible”. En tot cas, ara la principal preocupació de Sánchez és assegurar que el ‘pla de reconstrucció, transformació i resiliència’, que encara no és plenament conegut per la ciutadania en general, tingui una bona acollida a Brussel·les, que inicialment sembla que sí. I que això, juntament amb la recuperació econòmica que es derivi de la vacunació massiva, li doni oxigen fins al final d’aquesta legislatura, el 2023. Llarg m’ho fieu.
Perquè els problemes s’acumulen. Els suports de Sánchez, començant pel propi Ivan Redondo, subjecte passiu d’aspres crítiques per part de membres de ‘l’aparell’ de l’PSOE (es diu que la influent Adriana Lastra el culpa del desastre d’aquest dimarts a les urnes), es debiliten. El president ni tan sols va sortir en públic a consolar el derrotat Ángel Gabilondo la infausta nit electoral ni a justificar com fos els pèssims resultats recollits pels socialistes. La impressió, quan el president sortia cap a una ‘cimera’ informal europea a Portugal aquest divendres, era que Pedro Sánchez, l’incombustible, està una mica fora de combat. I el curiós és que ara Catalunya sembla gairebé ser el menor dels seus problemes, amb un govern que en part no li funciona i un partit que, confós, s’interroga sobre el que ha pogut passar per guanyar-se la desafecció de tants votants ‘de la capital’.
Què passarà? Probablement res, i aquest és el principal problema. Pretendre, com feia Rajoy, que els temes conflictius se solucionin deixant que es podreixin és gairebé un suïcidi. No veig Sánchez suïcidant-se, la veritat; així que penso que és probable que assistim en els pròxims dies, si és que no en les pròximes hores, a una ofensiva política en tota regla. El que ningú sap és si aquesta ofensiva anirà en la direcció correcta o assistirem a nous errors greus. Perquè els déus, quan volen perdre els homes, primer els enceguen.
33 
1 
