L’operació de supervivència dels comunistes des de la transició i fins ara és digna d’un estudi rigorós i en profunditat. Però en aquest nivell superficial de l’opinió només cal recordar com, quan varen comprovar que la lluita obrera estava deixant de tenir sentit (l’obrer s’havia transformat en una certa classe mitjana), van assumir altres causes. Així que van deixar en mans dels socialistes el color vermell per assumir primer el violeta feminista i després el verd ecologista. Però amb això no n’hi havia prou.
Des del punt de vista organitzatiu, la qüestió ha consistit sempre a colonitzar i fagocitar moviments emergents i bé substituir-los o senzillament ocupar els seus llocs. Ara toca tornar-ho a intentar, perquè és el residu comunista el que va utilitzar Pablo Iglesias, Ada Colau o fins i tot fins a un cert punt Yolanda Díaz, i ara també ho podrien fer amb Bob Pop, però sospito que els hi resulta més útil treballar a nivell estatal i utilitzar Gabriel Rufián. Molt més fàcil com més necessitat o ambició tingui l’utilitzat.
Sempre ha estat, però, una supervivència minoritària que ha servit més aviat i millor els interessos del PSOE: els centra des del punt de vista de la seva ubicació en l’espectre ideològic i també els pot servir per a fer-los sumar els vots necessaris front l’adversari polític, ni que sigui cedint (o aparentant cedir) en alguns punts del seu programa.
És M. Jesús Montero qui ho ha dit, i no parla a títol individual: la vicepresidenta socialista entén que és millor pels interessos del seu partit que tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE vagi junta a les eleccions. I tornen amb això a guanyar els comunistes, encara que es tracti d’una victòria sempre de mínims. En aquest cas, per a Sumar la desfeta significa molt més; tot apunta a la seva desaparició, ara que el Govern ha vist que no sumava res; al contrari, sols si els de Díaz no hi són la resta de forces anomenades progressistes poden fer el front comú que Pedro Sánchez necessita tan desesperadament com el sorpasso de Vox al PP.
