En la reunió del passat 8 de desembre, els països de la Unió Europea van acordar fer importants modificacions en les polítiques migratòries comunes. Amb l’excepció del vot contrari d’Espanya, Portugal i França, es van fer canvis significatius respecte a les polítiques d’asil, retorn o regularització. El que més va cridar l’atenció, tanmateix, va ser el de la legalització de l’enviament de sol·licitants d’asil a tercers països considerats com a “segurs”. En el fons, això vol dir aplicar la “solució australiana”, consistent a enviar els irregulars a illes perdudes del pacífic mentre es resol –i s’eternitza– les demandes d’immigrants sense papers –qui es podria acollir a asil són una minoria–. El sistema funciona, bàsicament, per dissuadir els intents d’entrar il·legalment al país i romandre-hi una vegada se’ls denega la residència. Itàlia i el Regne Unit han intentat estratègies similars, a Albània i Ruanda respectivament, sense èxit atès el vet de resolucions judicials. Amb aquests canvis comunitaris es pretén legalitzar allò que molts estats europeus fa temps que es plantegen.
Curiosament, sobre aquesta notícia de gran transcendència s’ha aplicat un desconcertant silenci mediàtic. Suposa un gir de 180 graus respecte a la política de fronteres obertes liderada per la cancellera Merkel (i amb l’entusiasme de la patronal europea, assedegada de mà d’obra barata i desesperada), una rectificació contundent. No hi ha res com els silencis mediàtics per fer-se preguntes que vagin més enllà d’aquesta estèril batussa política entre societats completament polaritzades que fan servir la immigració com a munició moral. Per què aquestes decisions? Per què ara?
De manera oficial, els agents de premsa han fet aquell esforç de minimitzar i passar desapercebuts. Tanmateix, hi ha tot un conjunt de motius que s’entenen millor si ens atenim a diversos canvis i circumstàncies.
El primer motiu és la sensació de saturació. S’ha produït un creixement molt intens, concentrat en molt poc temps que ha desbordat completament les estructures dels diversos estats. La crisi de l’habitatge, el transport, la sanitat o l’educació s’han fet massa evidents. El creixement demogràfic desordenat, especialment per part de persones que, almenys a curt termini, sovint han esdevingut perceptors d’ajuts, ha generat tensions de tota mena, de les fiscals a les socials. Només cal veure què ha passat a Catalunya, una de les regions europees que ha hagut de suportar un creixement demogràfic de rècord, i on semblen haver rebentat totes les costures.
Hi ha una preocupació creixent respecte a la seguretat pública. Arreu van apareixent alguns estudis on indiquen que determinats col·lectius estan sobrerepresentats en determinats tipus de delictes. I no necessàriament associats a les carències materials, per exemple els de caràcter sexual, on arreu, aquests s’han multiplicat. Certament, no es poden estigmatitzar comunitats senceres per agressions comeses per alguns individus, tanmateix, la ingenuïtat contraproduent d’alguns gestors polítics, que minimitzen el tema, o focalitzen les seves campanyes entre persones que, estadísticament són poc proclius a cometre-les, no fan sinó empitjorar la situació i donar munició al reaccionarisme creixent. A tot això se suma l’expansió del narcotràfic, a càrrec de bandes com la Mocromafia, els grups criminals, majoritàriament procedents de les segones generacions de migrants a Suècia, on s’han expandit els assassinats –comesos, per encàrrec, per menors d’edat– o situacions de desbordament d’ordre públic com el que succeeix a Bèlgica, on alguns teòrics de la seguretat comencen a considerar si aquest ha esdevingut un narcoestat, en el sentit de la impotència de la policia i el govern davant el poder del crim organitzat.
Hi ha una sensació compartida del fracàs de les polítiques d’integració. Amb certa ingenuïtat, els europeus ens pensàvem que determinats col·lectius nacionals, religiosos o ètnics, assumirien naturalment els nostres valors, costums i cosmovisions. I, en molts casos, potser la majoria, ha estat així. Tanmateix, la realitat és que el comunitarisme, viure tancat a dins la bombolla identitària, practicar l’endogàmia grupal, religiosa, i fins i tot clànica, s’ha instal·lat, reforçat i expandit a dins el continent (i a les Illes Britàniques) creant sistemes socials paral·lels que ens remet a l’antic règim, i que històricament ha demostrat la seva potencial conflictivitat. La sensació de viure en societats fragmentades, fins i tot amb comunitats tancades regides per normes i valors contraris als principis liberals i constitucionals és percebut per molts com una bomba de rellotgeria. El fanatisme religiós, propiciat des de grups considerats terroristes pels mateixos països de majoria islàmica, com la confraria dels Germans Musulmans, ha acabat per provocar unes tensions internes imparables. I, ni el sistema multicultural anglosaxó, ni l’assimilacionisme francès han funcionat. Al final, els europeus amants del laïcisme ens hem adonat de com d’important acaba esdevenint la religió en la configuració de la identitat.
La quarta raó ens l’acaba d’oferir el Departament d’Estat nord-americà a partir del tan comentat informe d’Estratègia Nacional de Seguretat publicat pocs dies abans d’aquests canvis normatius. Es tracta de la vulnerabilitat europea a partir de decisions estratègiques errònies i que fa del continent un espai decadent, amb una demografia afeblida, una fragilitat cultural, un declivi econòmic i el perill d’un reemplaçament demogràfic. Tot això que expliquen els diplomàtics nord-americans és literal. S’ha criticat molt aquests dies aquest document de 29 planes, i que s’ha rebut com un trencament de l’aliança explícita entre Europa i els Estats Units. També s’ha llegit com a una ingerència de Washington que apunta a un suport als partits de dreta nacional-populista (AfD, Rassemblement National, Fratelli d’Italia, UKIP, Vox…), i com un intent de desgastar una UE obsessionada a fastiguejar els empresaris tecnològics. Malgrat que les crítiques siguin legítimes, el document assenyala la caiguda del pes econòmic d’Europa (que ha passat de representar el 25% del PIB mundial el 1990 al 14% actual), a desindustrialitzar-se, i a abraçar uns valors fonamentats en la comoditat, la feblesa, la decadència demogràfica, i a fer d’una emigració descontrolada una font de desestabilització interna. Certament, l’informe sembla reproduir les obsessions d’una Amèrica políticament polaritzada, tanmateix, els diplomàtics nord-americans solen encertar-la més que els alemanys, els francesos o els espanyols.
Una cinquena raó seria que els processos migratoris han empès l’auge d’uns partits nacional populistes i identitaris, aquí classificats de manera genèrica sota la còmoda etiqueta d’extrema dreta. I això espanta les elits europees. Governs nacionals i institucions internacionals han estat gestionades en les darreres generacions per partits d’ordre, relativament previsibles, en base a famílies socialdemòcrates, liberals, democratacristianes i poca cosa més, que s’han anat repartint el pastís de la direcció i gestió política. Aquestes noves forces, ja presents fa molt de temps a diversos països, en termes generals, lluny dels cercles de poder, són en disposició de fer-se amb el control dels governs estatals, i finalment de les de la Unió. O, simplement, partits que es plantegen acabar amb la UE o afeblir-la institucionalment fins a un nivell purament decoratiu. I això genera pànic. No se’n parla gaire, aquí. Tanmateix, a Alemanya s’està debatent sobre si il·legalitzar AfD, segona força política al Reichstag i que algunes enquestes ja situen al primer lloc. O que Marine Lepen ha estat apartada de la cursa presidencial per pràctiques al Parlament Europeu força habituals entre la majoria de formacions polítiques. Malgrat que aquest conjunt de partits no puguin ser considerats com a “feixistes” d’acord amb la comparació històrica (més aviat són ultraneoliberals, antifiscals, anti-estat del benestar i anti-immigració), expressen un sentiment creixent de l’opinió pública que aquests canvis demogràfics de les darreres dècades han anat massa lluny. I això explicaria un acord com el de 8 de desembre, una mena d’indici de rectificació.
Finalment, hi ha un altre element. Sembla que estem entrant en una fase de “desglobalització”. Ja ho hem vist als Estats Units, on amb més voluntat que possibilitats d’èxit, la política exterior recupera elements com els aranzels i miren de corregir el rumb de les deslocalitzacions industrials que han fet vulnerable a la superpotència, especialment en un món ja completament multipolar i amb BRICS amb agenda pròpia. De la mateixa manera que a Europa (i Catalunya n’és un clar exemple), ha buidat d’indústria el seu territori a partir del principi de l’externalització competitiva –i les fantasies ecologistes–, les migracions també han actuat com a una “externalització interna”, que han acabat per desequilibrar les economies i, sobretot, erosionar la posició de les classes mitjanes. De fet, bona part del malestar europeu té a veure amb una certa sensació, potser massa subjectiva, d’una tercermundialització del seu espai, especialment a les seves grans ciutats, convertides en decorats turístics, en regions rurals buidades i decadents i en una economia informal de serveis d’escàs valor afegit i excessiva precarietat.
Espòiler: dubto que funcioni. La política, especialment a partir de la creació d’un gran poder burocràtico-tecnocràtic amb les institucions europees, ha esdevingut impotent, cada vegada li costa més controlar el territori, les societats estan altament polaritzades, i no veig les institucions actuals amb capacitat de fer complir les lleis d’immigració. Ni les vigents, ni les reformes futures. Això no evitarà una possible victòria d’aquestes forces polítiques sorgides al marge, de retòrica més o menys incendiària, i que en accedir al poder, no podran prendre decisions transcendents, més enllà de la seva agenda de destrucció de l’estat del benestar i els serveis públics. Al cap i a la fi, aquest és un art on els partits i els governs actuals tenen una àmplia experiència retallant i destruint allò que, en el fons, havia aconseguit justificar certa adscripció per a un projecte europeu, que d’ençà de la crisi del deute de 2010-2012, no ha deixat de desacreditar-se i enfonsar-se. D’altra banda, els immigrants continuaran essent necessaris, no pas per al sistema productiu, sinó precisament com a pretext per justificar la destrucció de les polítiques de benestar.
