Un article ingenu

Si em permeten, avui faré un article ingenu. I marginal, al costat de tot el que està passant. Potser perquè no és tan ingenu ni tan marginal com sembla. El 25 de gener d’enguany, el diari Ara titulava una entrevista amb Jaume Collboni: “Si no guanyo, aniré a l’oposició”. El 17 de maig, diversos mitjans titulaven després d’un acte de campanya: “Collboni descarta ser alcalde si no queda primer el 28M”. L’endemà de les eleccions i de no haver guanyat ni quedat primer, els mitjans titulaven: “Collboni no renuncia a l’alcaldia”. Tots tres titulars són clars i rotunds, no admeten interpretacions ni matisos. I la suma de tots tres ens diu que passades les eleccions Collboni ha fet (ja ha fet, a hores d’ara) el contrari del que va dir que faria quan estava en campanya. Collboni va demanar el vot per una cosa i quan l’ha tingut l’ha fet servir per la contrària.

Ja sé que recordar això ara sembla una qüestió menor i escandalitzar-se’n seria una mostra d’ingenuïtat. Algú em dirà: ja se sap que els polítics diuen coses en companya a les que no s’ha de fer cas. En la nostra vida política això no tindrà cap conseqüència negativa per a ell. Als països protestants potser sí que mentir està castigat, però aquí el seu electorat no li tindrà en compte ni li passarà factura. I si dic que això deteriora el prestigi de la política i de la democràcia, em diran que no n’hi ha per a tant, que està dins de les regles del joc, que ara no em surtis amb purismes i sermons d’aquesta mena. I que fer el contrari del que va dir que faria pot ser precisament el que porti a Collboni al poder. Si el sentit de la política és fer servir (bé) el poder, no el pots fer servir ni bé malament si no el tens. Per tant, si incomplir les seves promeses li dona accés al poder, la finalitat està per damunt dels mitjans i els legitima.

Si acabo aquí l’article, ben segur serà llegit com un ingenu brindis al sol, una mena d’epístola moral carregosa, sense cap mena de conseqüències ni de rellevància, quan hi ha tantes coses veritablement importants del que parlar. Però ara imaginin que canviem els protagonistes dels fets i els exemples que fem servir. I que en comptes de parlar de Collboni –o de la promesa d’Ada Colau de no presentar-se a més de dos mandats- parlem dels líders dels partits sobiranistes i, amb altres exemples, diem que van fer el contrari del que havien dit que farien. Certament, els exemples serien menys contundents, perquè poc o molt serien una mica interpretables (els de Collboni i Colau no ho són gens, d’interpretables, són blanc o negre). Doncs aquest segons article, amb el mateix argument –però menys contundent- i diferents protagonistes ja no seria ni ingenu ni marginal. Al contrari, s’ha fet servir en moltes ocasions i des de diversos punts de vista. Pilar Urbano, per exemple, acaba de publicar un llibre que es titula “El alzamiento. Crónica de la manipulación de un pueblo”, amb Puigdemont i Junqueras a la coberta, que és fonamentalment una acusació a uns líders polítics d’haver enganyat a la gent i d’haver fet el contrari el que deien que farien. I sectors importants de l’independentisme pensen legítimament el mateix i actuen en conseqüència. Fins al punt que aquesta acusació –ens vau demanar el vot per fer una cosa i l’heu fet servir per la contrària- s’ha considerat una clau molt rellevant dels resultats electorals i de l’increment de l’abstenció.

Quan ho fa Collboni, o Colau, és una anècdota sense importància que no els passa factura. Quan figura que ho fan els dirigents independentistes –i potser sí que ho fan, però no és ni tan obvi ni tan inequívoc, no són faves comptades- ja no és ingenu retreure-ho i té conseqüències polítiques importants. La diferència crida l’atenció. No per defensar a uns o altres, sinó per subratllar que en el mercat de l’opinió pública i publicada fets que poden ser semblants no cotitzen igual, segons qui els faci. I probablement si qui ho fa té a favor el vent potentíssim del poder de l’estat i a més sap embolicar-se amb les banderes místiques més adequades, no té cost polític. Subratllar-ho és ingenu. Mentre que si el que figura que ho fa està a l’altra banda, amb el vent a la contra, passa a ser políticament rellevant, amb conseqüències, i recordar-ho ja no és ingenu ni marginal.

No proposo al món sobiranista copiar el cinisme dels dirigents ni la tolerància o la resignació dels electors i de l’opinió. Al contrari, em sembla millor –i menys ingenu- indignar-se per les mentides, quan hi són, que no pas donar-les per descomptades i naturals. Però diria que entre aquest cinisme i aquesta tolerància i una visió angelical i rigorista de la política hi ha algun punt mitjà, moralment acceptable, però també pràctic i realista. Perquè unes eleccions no són només una enquesta d’opinió per saber si la gent està més o menys contenta Unes eleccions són també una confrontació per l’assignació del poder polític. I si en una confrontació democràtica no hi ha les mateixes regles del joc per a tothom, si a uns se’ls ignora o se’ls aplaudeix allò que als altres se’ls retreu i castiga, hi ha qui juga amb avantatge i qui juga amb desavantatge. Si subratllar els pecats d’uns és una ingenuïtat i subratllar els dels altres és una condemna amb conseqüències greus, els primers guanyaran sempre en l’assignació del poder polític. I es podrà aplicar la màxima fusteriana: la política que no facis tu, la faran contra tu.