Les boutades de Donald Trump fan saltar els ploms de la diplomàcia europea, que té una línia prudent i al·lèrgica a l’escàndol. Fa unes setmanes que el president electe dels Estats Units mostra interès per prendre el control de Grenlàndia, un territori autònom de Dinamarca a l’Àrtic- i l’illa més gran del món. Primer va indicar la intenció de comprar Groenlàndia el 2019, durant el seu primer mandat com a president, però fa poc ha anat més enllà, negant-se a descartar la força per prendre el control de l’illa. La veritat és que els EUA no ho tindrien gaire difícil, atès que ja tenen bases i moltes tropes al territori.
Dit això, qualsevol ús de la força militar per part de Washington crearia un incident internacional de gran abast. Els funcionaris danesos i europeus han respost negativament a la provocació, dient que Groenlàndia no està en venda i que s’ha de preservar la seva integritat territorial. Una reacció, cal insistir-hi, molt mesurada i dins del llenguatge habitual; o sigui, gens apocalíptic dels líders europeus. Trump planteja una cosa enormement sorprenent, ja que si els EUA envaeixen Groenlàndia, estaran atacant l’OTAN; i si l’OTAN envaeix l’OTAN, doncs tot indica que s’haurà acabat OTAN. Una guerra entre els Estats Units i Dinamarca, per tant, sembla un disbarat impossible.
Just abans d’entrar a la Casa Blanca, el màxim mandatari nord-americà no ha actuat com un proverbial líder occidental; més aviat sembla el president xinès parlant de Taiwan o Putin de parlant d’Ucraïna. I com que no és ni xinès ni rus, no sabem si prendre’ns les seves paraules seriosament. Pot ser que parli només per als seus seguidors, i vulgui donar la imatge de líder agressiu, amb vocació de primeríssima potència. O pot ser que amagui més aviat interessos econòmics, sabent que Grenlàndia està coberta en un 80% de gel i té una població escassa, al voltant de 60.000 habitants, però té una considerable riquesa mineral sense explotar.
De fet, els EUA estan plantejant ara mateix augmentar les barreres duaneres a les mercaderies daneses, i potser això obligaria Dinamarca a fer concessions d’algun tipus sobre Grenlàndia. Washington està amenaçant amb aranzels universals del 10% a totes les importacions nord-americanes que podrien, entre altres coses, interrompre significativament el creixement europeu. Una de les principals indústries daneses potencialment afectades per això seria la farmacèutica -els EUA reben productes com audiòfons i la major part de la seva insulina de Dinamarca.
Una altra possibilitat és que Trump s’estigui posicionant de cara a la independència de Grenlàndia, que és present a l’agenda danesa des de fa més d’una dècada. Fins i tot es pot tractar d’unes declaracions que abans s’haguessin consultat al govern autònom de Grenlàndia. El bullying de Trump faria guanyar força als independentistes, que aprofitarien l’ocasió per obtenir més atenció i autoritat internacional. Hi ha cert consens que la independència es produirà més tard o més d’hora, i també que si Grenlàndia la vota, Dinamarca l’acceptarà i la ratificarà. Però és poc probable que Grenlàndia tiri endavant si els seus habitants no poden conservar els subsidis que reben per pagar coses com la sanitat i el sistema de benestar. O dit d’una altra manera, haurien d’assegurar que els Estats Units, en aquest aspecte, prenen el relleu dels danesos.
És a dir, que potser es tracta d’una barreja de factors geopolítics i econòmics. I que el fogós Trump pot estar jugant amb foc, com fa sovint, per arrossegar la situació al seu millor camp de joc. I d’accelerar un escenari que sembla inevitable. Perquè fins i tot si Grenlàndia és capaç de desfer-se de Dinamarca, en els últims anys ha quedat clar que li serà gairebé impossible desfer-se dels EUA. Els nord-americans, després de prendre el control durant la Segona Guerra Mundial, i en base a un acord de 1951, mai han marxat realment de l’illa. I ho veuen vital per als interessos comercials i per a la seva seguretat a la regió de l’àrtic, on competeixen amb Rússia.
En conclusió, si volem accelerar la independència de Catalunya, només cal que ens posicionem a l’oceà Àrtic, que reduïm la població de Catalunya a l’equivalent de la de Sant Boi de Llobregat, que ens col·loquem sota la sobirania passatgera de Dinamarca i que li paguem un parell de gintònics a Donald Trump.
