La militància d’Esquerra Republicana decidirà aquest dissabte qui vol que piloti la nau republicana durant els pròxims anys, claus per aixecar el vol d’una formació que s’ha empetitit, i que recorda al dels anys més delicats de la formació. Aquells anys daurats que Oriol Junqueras aconseguien renovar lideratges en congressos a la búlgara són un record del passat. El partit està dividit, l’estructura B ha embrutat la imatge del partit de les “mans netes” i la militància ha de decidir si fa un cop de volant ara o l’ajorna durant un temps, perquè el canvi, a parer meu, és inevitable. Amb aquest escenari, tres candidatures disputen un triangular per la trona del partit: Militància Decidim, la llista d’Oriol Junqueras, Nova Esquerra Nacional, amb el tàndem format per Xavier Godàs i Alba Camps, i Foc Nou, amb Helena Solà i Alfred Bosch. Si ningú obté el 50% dels vots aquest dissabte, hi haurà una segona volta entre les dues candidatures més votades d’aquí a 15 dies, el dissabte 14 de desembre. Però com arriben les tres llistes al partit d’aquest dissabte?
Militància Decidim, amb Junqueras tallant el bacallà, arriba amb la llista que ha obtingut més avals: 2.565. A l’acte d’Olesa de Montserrat, va prometre “fer net” al partit, i després s’ha dedicat a parlar més de país que de partit, i algunes de les 57 propostes grinyolen com, per exemple, la posada en marxa de la Comissió de la Veritat. Costa d’entendre com una persona que ha dirigit el partit durant 13 anys no tingui coneixement de l’estructura paral·lela, i si ho sabia diu molt poc a favor del seu lideratge. Durant la campanya, s’ha mostrat ambigu amb quines seran les seves relacions amb els socialistes, no sabem quines intencions tenen amb Barcelona -el silenci d’Alamany i la postura de la Federació de Barcelona rebutjant un debat són més que significatives-. A més, és un dels grans valedors de l’estratègia d’eixamplar la base. Una estratègia, que amb els resultats a la mà de les darreres conteses electorals, ha fracassat estrepitosament. El silenci ha marcat la seva campanya, i les altres dues candidatures no han pressionat Alamany amb aquesta qüestió. És veritat que Junqueras i Alamany han concedit alguna entrevista, però també n’han rebutjat perquè, com afirmen, no en treuen res. Massa silencis.
Nova Esquerra Republicana, tot i ser la candidatura dissenyada des de l’aparell i auspiciada per Marta Rovira, ha intentat marcar perfil propi i desmarcar-se de l’ombra allargada que projecta la secretària general, que va negociar la investidura de Salvador Illa, i ha assolit els 1.510 avals. La llista combina gent a favor i en contra d’aquest pacte, i es compromet a fer complir “fil per randa” l’acord, i ser “implacable” a l’hora de fer caure governs. Vistos els antecedents dels últims anys, costa de creure, però se li pot concedir el benefici del dubte. La llista, a diferència de Junqueras, creu que el partit necessita lideratges nous, que no siguin candidats a la Presidència de la Generalitat, i, d’altra banda, amb la intenció de rellançar i recosir el partit, proposen elaborar una ponència conjunta amb les altres dues candidatures. Un partit, si vol ser creïble davant l’opinió pública i la ciutadania, necessita fortalesa interna. Sense aquest element costa molt presentar-se com una opció capaç de donar resposta a les necessitats de la gent. El partit necessita lideratges, com qualsevol altre partit, però si no aconsegueix unir esforços i obrir un nou capítol en la seva història, pot encara caure més avall. D’altra banda, treuen pit de tenir el suport d’Ernest Maragall, però haurien d’haver anat una mica més enllà a l’hora de demanar posar llum a la foscor de l’estructura B del partit perquè s’ha demostrat que els òrgans actuals del partit no han estat suficients per esclarir la trama que ha afectat a la reputació del partit.
El tercer participant en el triangular és Foc Nou. La llista de Solà i Bosch es planta a la cita amb 468 avals i sense cap mena de pressió, perquè no tenen res a perdre i només poden guanyar. Han fet una campanya sense embuts: no a Illa, no a Collboni i sí a la independència. Han presentat una proposta de full de ruta “Pla Foc Nou Independència 2030” per deixar ben clar quina és la seva prioritat, i quina és l’exigència que hi ha d’haver sobre la taula amb el PSOE. Segurament, a Foc Nou li juga en contra que som molt lluny del 2017, però té molta raó quan afirma que “Esquerra és un partit independentista que ja no es preocupa de la independència”. El gran mal del partit és que s’ha desdibuixat, que no genera un discurs creïble. I, a més, la crisi de prestigi de la campanya B no es pot tancar en fals, cal arribar fins al final amb una investigació externa, si cal, per destapar tota la trama. I un cop dirimits els responsables, cal depurar les responsabilitats que calguin i caigui qui caigui.
I en tot aquest escenari, hi ha una bossa molt important de militants, una mica menys del 50%, que no s’han decantat per cap llista, i en la darrera consulta, la d’Illa, van votar el 75%. Aquest que encara no s’han pronunciat poden ser decisius si voten dissabte, i la participació també servirà de termòmetre per comprovar la connexió entre els militants i el partit. Qualsevol militant d’ERC s’ha de sentir interpel·lat per votar dissabte i decidir qui vol que lideri el partit i elabori el projecte polític dels pròxims anys. I, si no, potser s’ha de plantejar donar-se de baixa d’una subscripció que ni recorda que té en nòmina. Dissabte està en joc la direcció del partit, però també es juga el futur i avançar un canvi que pot ser inevitable si el partit reviu episodis com el del 2010, quan va passar de 21 a 10 diputats al Parlament, tocant fons en l’etapa Puigcercós.
