“¿Per què els bons oradors no han vingut, com sempre, a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera? És que els bàrbars arribaran avui; i són gent que els empipen retòriques i arengues“… Els romans decadents que descrivia Kavafis havien perdut del tot la confiança en ells mateixos i ja només esperaven l’arribada dels bàrbars. No pas amb por, amb resignació. No pas amb angoixa, amb esperança. El poema fa al·lusió a una sensació real de les acaballes de la Roma imperial, un lloc on “els càrrecs públics no es confien a la virtut, sinó a la riquesa” (com deia Ammià Marcel·lí, l’últim gran historiador romà), parla d’una societat políticament fracassada, tal com satiritzava Juvenal: “Tot Roma té el mateix vici: ven el seu vot“.
La Provincia Hispania Tarraconensis estava lluny de les intrigues de la capital de l’Imperi. Però dos mil·lennis més tard, ja no hi està tant. El sistema polític català emet senyals clars de decadència i esllanguiment. Els hereus del catalanisme polític no tenen horitzons per oferir i, el que és pitjor, ja ningú no n’espera res. Junqueras mira d’apuntalar com pot un partit frontissa vinculat estructuralment al socialisme català i espanyol i Puigdemont ha deixat de simbolitzar la legitimitat d’aquell 2017 a canvi d’una amnistia i uns pactes que ni tan sols funcionen. I la CUP… Té raó, on és la CUP?
Resignadament, com ha escrit Xavier Diez, aquesta societat espera el terratrèmol. Una sacsejada que amenaça de ser políticament demolidora, però que, institucionalment, no pot ser altra cosa que innòcua. Catalunya no controla les fronteres, tampoc no dona nacionalitats, ni permisos de residència o de treball. No té jutges, ni militars, ni diplomàtics. I la independència no pot venir d’un sol partit. Així que el catalanisme decadent no té bàrbars que el salvin. Perquè, com escrivia Kavafis, la solució no vindrà de la passivitat.
