La Fiscalia castellana (que es fa dir espanyola, però no en feu ni cas) insisteix a situar en el seu informe anual l’independentisme dintre dels moviments violents i del terrorisme. No se’ls pot pas acusar d’incoherents: porten ja uns quants anys en aquesta línia d’extrema fantasia demencial, des dels temps de Dolores Delgado, exministra de Pedro Sánchez, com a directora de la Fiscalia General de l’Estat.
Això del “terrorisme independentista català” és tota una tradició a les esferes del poder judicial madrileny. Que uns manifestants tallen una carretera o la Meridiana? Terrorisme. Que malmeten un símbol franquista? Terrorisme. Que pengen una pancarta? Terrorisme. Que es manifesten il·legalment? Terrorisme. Que cremen una bandera, una de sola? Terrorisme, per descomptat.
La memòria anual d’un òrgan estatal que té aparença de seriós, com podia ser la fiscalia de qualsevol estat europeu, és un instrument fantàstic si cau en mans de fanàtics i d’inquisidors disposats a inventar-se un relat que justifiqui la venjança i la repressió judicial. No és un text literari ni un monòleg ple d’acudits ni una profecia inspirada per la divinitat: sembla un document professional, avalat per estadístiques que semblen objectives i amb un estil de redacció fred, espès i aparentment professional.
Doncs, res, que no és així, que estem al davant d’un dels més meravellosos exemples que ha donat la literatura castellana en el camp del realisme màgic des dels temps de la Santa Inquisició.
Que resulta que hi ha una dona que prepara remeis amb herbes del bosc? Al darrere hi ha el diable, segur. Que un súbdit de la monarquia castellana té opinons poc ortodoxes? Diabòlic, clar que sí. Que un infant es mor d’una malaltia estranya? Tampoc no hi ha dubtes: cal buscar al seu voltant una persona dominada pel maligne. Tot era satànic i diabòlic, als ulls dels inquisidors. També semblaven seriosos, escrivien informes seriosos i aparentment objectius, no tenien escrúpols per aixecar acta de les tortures, amb la màxima objectivitat i fredor professionals.
Es van inventar un diable que justificava la seva cacera de bruixes, heterodoxes, lliurepensadors i tota mena de perillosos individus que amenaçaven la salvació de les ànimes dels bons cristians castellans.
La fiscalia castellana aplica el mateix mètode de Hitler, Goebbels, Stalin, Mao, Franco o Trump.
Amb un toc i un estil propis, faltaria més. Al llarg de la història, cada gran inventor de mentides a l’engròs, de falses realitats que justifiquen el que convingui, fa sempre el mateix. Cal carregar-se de raó. Cal convertir una petita cosa en una amenaça superlativa. Cal que els ciutadans creguin que les coses s’estan fent bé, raonablement, i que davant d’un perill diabòlic estigui plenament justificada una acció contundent, severa, brutal.
En podríem dir, perfectament, “terrorisme fiscal o judicial”.
És un forma de terrorisme polític institucional que té una llarguíssima tradició arreu del món. Portat a l’extrem, és capaç de justificar assassinats, tortures, exterminis, genocidis, dictadures i tota mena d’animalades.
No és un mètode estúpid, en absolut. Al contrari. Parteix d’un profund coneixement de l’ànima humana i dels mecanismes per manipular-la i intoxicar-la. Primer has de crear el problema, i subratllar alguns aspectes diabòlics, terrorífics… Aquí cal saber jugar amb els conceptes, com aquest gran invent de la “violència de baixa intensitat”, o allò de “presumptament estaven preparant accions violentes” i altres expressions en la mateixa línia.
No importa si s’apliquen als ateus, als protestants, als jueus o als catalans. Funciona sempre, com un rellotge. Això sí: cal insistir-hi una i altra vegada, que és el que estan fent, sense complexos ni escrúpols.
I una vegada has aconseguit fixar en la ment del públic la teva gran mentida, aleshores ve el moment de justificar l’existència de la Santa Inquisició: davant de perills tan espantosos, sort en tenim d’un grapat d’homes (solen ser més homes que dones, mira tu quina casualitat) dedicats en cos i ànima a la noble i sacrificada tasca d’extirpar el dimoni de la nostra societat.
Això és el que converteix jutges, fiscals, dictadors, inquisidors i botxins en herois, en superhomes salvadors de la fe o de l’estat, capaços de les pitjors coses per tal d’aconseguir un bé superior, que justifica qualsevol preu que calgui pagar o qualsevol bestiesa que calgui fer. Això és el que significa, portat a l’extrem, aquell entranyable i benemèrit lema: “Tot per la pàtria”. I ho apliquen al peu de la lletra. Inventant-se la realitat, sí, però exercint una repressió ben real. En nom de la pàtria castellana, de la llei sagrada i de la lluita a sang i foc per expulsar Satanàs i salvar totes les ànimes: no importa que el camí cap al paradís patriòtic passi primer per l’infern i per la destrucció de la democràcia o l’estat de dret…
8
11
