Gabriel Rufián és un personatge que no deixa ningú indiferent. Segurament perquè simbolitza coses del país que a molts ens incomoden mentre que molts d’altres s’hi senten representats. Va irrompre a l’escena política sense currículum, amb l’únic mèrit de defensar la independència en castellà i amb molta vehemència. I en menys d’un any va passar d’obrir perfil a Twitter a encapçalar la llista d’ERC al Congrés.
Ningú no representa millor que Rufián el canvi de discurs d’ERC entre les eleccions del 2015 i les del 2019. De prometre que només estaria 18 mesos a Madrid a aparcar la independència per investir i donar estabilitat al govern espanyol. I defensar les dues coses amb el mateix to alliçonador i desafiant. Però no ho ha fet sol ni ho ha fet per lliure. La primera vegada va fer tàndem amb Tardà i la segona amb el mateix Junqueras.
El canvi d’estratègia d’ERC ha estat analitzat i explicat de moltes maneres. Per a mi la clau sens dubte és la repressió que encara avui pateixen els seus líders. I sobretot el fet que sense deixar de ser independentistes, la seua prioritat avui és evitar la presó. No obstant, personificat en la figura del seu cap de files a Madrid, el canvi d’estratègia potser té variables i explicacions pròpies.
Rufián és un nouvingut a l’independentisme. Segons diuen les cròniques, la primera vegada que va votar ERC va ser el 2014. Abans era votant d’Iniciativa o abstencionista. És, per tant, per dir-ho amb l’etiqueta que de vegades fan servir al seu partit despectivament, un convers. Més concretament, és algú que va pujar al tren en un moment molt diferent de l’actual.
Vist des de Catalunya, arriba a l’independentisme durant l’onada expansiva del moviment. Però vist des d’Espanya, hi arriba durant la travessia del desert de l’esquerra espanyola que comença amb el 15-M i la majoria absoluta de Rajoy. Això últim, per a algú que sempre ha reivindicat la seua identitat espanyola, no és intranscendent. És el paradigma d’una persona d’esquerres que abraça una Catalunya independent com a alternativa a una Espanya de dretes.
Si el seu partit no estava preparat per a una resposta repressiva de l’Estat com la que es va desacomplexar el 2017, Rufián no estava preparat per ser independentista en una Espanya governada per “l’esquerra”. Així com ERC canvia de discurs progressivament, el seu líder a Madrid ha de fer el canvi d’un dia per l’altre. Poques coses simbolitzen millor la seua manca de preparació per al que havia de venir que el fet que Joan Tardà –i no ell– fes els discursos de la moció de censura que va entregar el poder al PSOE.
Durant els anys de Rajoy ens vàrem acostumar a sentir que el PP era una fàbrica d’independentistes. Era una manera de blanquejar un PSOE, que a l’hora de la veritat (octubre del 2016) va tancar files amb Rajoy i el va fer president. O és que ja ningú no recorda que la moció de censura del PSOE va ser contra el govern que havien investit ells mateixos dos anys abans?
A Catalunya, diguem-ho clar, hi ha molta gent que és només independentista practicant quan a Espanya governa el PP. És gent que, com Rufián, manté vincles identitaris (no només ideològics) amb l’esquerra espanyola. Gent que no està preparada per dir que ja s’ho faran, o que tant és qui governi a Madrid si realment volem la independència. Res no ho resumeix tot plegat millor que el seu “No les dejaremos tirados” de l’altre dia.
El teorema Rufián nega l’obvietat que han constatat la immensa majoria dels nous independentistes: que Espanya és irreformable. Demostra que aquells que només són independentistes com a reacció contra la dreta espanyola, per força ho seran de forma intermitent. I això implica que mai no faran res efectiu per arribar a la independència. Perquè, òbviament, és molt més fàcil donar el govern al PSOE i renunciar a la independència mentrestant, que fer la independència. Fins que torni el PP, i així successivament.
62
46
