Arthur Miller comparava la política amb l’art d’actuar. Una tesi ben argumentada i, fins i tot, divertida, de la política. Com tota bona tesi, però, la seva aplicació té el risc d’esdevenir una paròdia. Fins i tot, en una paròdia perillosa perquè corca el sistema i converteix les víctimes en l’excusa dels explotadors per perllongar la comèdia. Aquesta setmana n’hem tingut dos exemples que mostren com dues de les principals institucions del país estan absolutament desmarxades i desvinculades de la societat que les representa. Una escletxa perillosíssima perquè construeix una autopista còmoda als populismes ultres que s’estan fent amb el famós relat social.
Per una banda, el vergonyós teatret d’unes senyores que fan passar garsa per perdiu, amb un gag catalanofòbic no només a compte dels nostres impostos sinó del seu odi cap a una minoria nacional que mira de sobreviure com fan totes les minories nacionals del món. Diuen que feien humor, potser deu ser humor sobre la mentida i contra el que odien. Al capdavall, saben que els odiats són inofensius perquè són menys forts. Si el gag fos a l’inrevés ja els haurien empadronat a l’Audiència Nacional. De fet, encara em sorprèn que no hagin condecorat cap dels metges que retreu als seus pacients que no parlin en castellà.
Saben que els pretesament ironitzats no tenen el suport ni de la judicatura, ni del ministeri fiscal, ni de la Guàrdia Civil, ni del Cos Nacional de Policia, ni dels Mossos, ni de l’Agència Tributària, de la inspecció de treball, ni de la monarquia, ni de l’Ibex-35, ni ja de la comunitat mèdica -galdós paper el del Col·legi de Metges que hauria de considerar un tresor la societat que els finança-, ni de la Generalitat, ni de l’Ajuntament. És fàcil carregar contra els febles, contra els qui per enfilar-se en un cotxe de la Guàrdia Civil els condemnen a 9 anys de presó, o per enfrontar-se a la policia en una mani els demanen fins a vuit anys de presó. És fàcil ser fort si fas de palanganes del capatàs de la plantació. Però, al capdavall, què podem esperar si entre tots s’ha permès que personatges com Maria Eugènia Gay, una persona que concentra el pitjor de la política, sigui la número dos del consistori barceloní.
Un altre exemple d’aquesta farsa perniciosa és l’exemple de la pomposa llei de desaparició forçada de menors. Un text aprovat fa cinc anys i… que encara no s’ha aplicat. Cinc anys, amics. Cinc. L’administració al·lega que és per un defecte de forma de la llei i que ara faran una “comissió interdepartamental” i un “full de ruta”. S’han de tenir quadrats. El meu fill adolescent s’empescaria una excusa millor per justificar que ha arribat dues hores més tard de la que li havia ordenat que tornés. Fan riure. Una cambra legislativa que fa les lleis malament d’origen, després d’un any i mig pel capbaix, de tramitació. Aquesta llei és l’exemple que fan lleis que no serveixen absolutament per a res. Un teatre dels grans i dels cars.
Els parlaments bàsicament serveixen per a tres coses: legislar, controlar l’acció de govern i les institucions que se’n deriven i orientar la política general del país. El nostre Parlament no en fa ni una. Ha esdevingut en un teatret de fireta, amb actors que no arriben ni a mediocres i que, el més inquietant, no respecten la institució. Del Parlament, recordem que en surt tota la Generalitat, que com a mínim, havíem acordat que seria l’instrument d’autogovern. Per completar l’opereta només faltava una islamòfoba que cada cop que surt al faristol sembla que reciti Terra Baixa a la funció de fi de curs de primària, portaveus parlamentaris que no saben ni repreguntar i diputats que s’arronsen en qualsevol compareixent. Prou de numerets, si volem circs, ja els pagarem a part.
