Després de mesos d’incertesa, finalment sabem que Sumar és la refundació d’IU com a Iniciativa per Espanya-Els verds prenent com a model el postcomunisme d’ICV, que consisteix, bàsicament, a tindre un partit jeràrquic i centralitzat ple d’apparàtxiks, però buit de qualsevol traça de marxisme. Molts consideren que la disputa entre IU i Podem per la creació de la criatura amaga una lluita per les cadires sense contingut ideològic, quan, en veritat, es tracta d’un desesperat intent d’introduir un nou eix al debat polític a Espanya que acabarà, per sempre, amb IU. Aquest cop, a més, s’emportaran amb ells a CCOO, una institució que, des de feia anys, era més un think tank progressista que un sindicat i ara ha fet un pas endavant per ser, directament, un partit.
L’escenari polític l’estat, des dels seus orígens, pivotava sobre dues variables: esquerra-dreta i centralisme-autonomisme. A alguns territoris amb llengua pròpia i institucions històriques, com el País Basc o Catalunya, l’eix centralisme-autonomisme fou decisiu des de les primeres eleccions i ha evolucionat a un independentisme obert en l’últim cas. Al contrari, l’autonomisme ha desaparegut totalment a Andalusia, trontolla feblement a l’Aragó i les Illes Balears i al País Valencià no pren encara l’embranzida necessària, mentre que arrela a Galícia i a les Illes Canàries sembla indefugible. Tanmateix, l’eix esquerra-dreta és el dominant i, a excepció del cas canari, la resta de moviments nacionals estan dividits ideològicament en dos partits, com al País Basc o Catalunya, o clarament escorats a l’esquerra com passa a Galícia o el País Valencià. En definitiva, els valors de caràcter social s’imposen a les identitats nacionals i vertebren unes aliances polítiques que no atenen a lògiques nacionals excepte en casos d’extrema necessitat o emergència.
La crisi de 2008 introduí un nou factor de comportament electoral: el generacional. A l’esquerra sortí un partit per als més joves, Podem, mentre que a la dreta el seu homòleg era C’s. A Catalunya la divisió generacional es pogué també observar en la formació de la CUP, l’agent polític que fou fonamental per encendre la metxa del procés i fer saltar pels aires CiU, així com els consensos fundacionals de l’Estatut d’Autonomia. Per tant, tres elements han conformat la nostra identitat i condicionat el nostre comportament electoral: ideologia, llengua/nació i edat. De fet, el procés de reforçament del bipartidisme podria explicar-se, precisament, pel fracàs de la meva generació en prendre el poder polític. El nostre disgust, que trobà canals oficials per expressar-se i condicionar les polítiques, no ha sabut construir organitzacions capaces de perdurar i mobilitzar els joves que venen. Eren sols els nostres gemecs per veure la nostra vida escapçada just quan, suposadament, ens havíem de fer adults.
Aquesta mancança ha sigut aprofitada per Vox, que es perfila com el partit canalitzador del descontent juvenil, una insatisfacció majoritàriament masculina que considera el feminisme com a part del sistema i les minories com malvats opressors que es neguen a desaparèixer. A les xarxes socials són l’espai de socialització política predilecte dels joves, com malauradament saben bé els professors d’institut, i estan conformant una visió política i programàtica diferenciada del PP, malgrat que molts s’entesten a veure els dos partits com una mena de contínuum sense hiats. És cert que els votants de més de 50 anys de Vox i el PP són intercanviables o indistingibles, però en els més joves s’ha format una cultura política de protesta i inconformisme incompatible amb els consensos internacionals assumits pel PP.
Vox ha incorporat un nou vector de joc a l’espai polític: l’antiglobalisme o la negació dels valors universalistes. És el partit més euroescèptic, més defensor de la sobirania nacional i més contrari als organismes internacionals. Part del PP podia tindre aquests sentiments o pulsions, però formen part de l’EPP i són un partit europeista integrat als consensos europeus. És a dir, sempre obeiran Berlín i, malgrat que en el tema català els costi Déu i ajuda transigir, finalment acceptaran les sentències del TEDH i del TJUE que desmunten tot el despropòsit de Marchena i el TS. Vox, al contrari, no ho farà, perquè vol desobeir i trencar aquest ordre europeu. Volen canalitzar el malestar amb l’universalisme anglosaxó i la globalització econòmica que força els joves a emigrar i, cosa terrible per a ells, aprendre altres idiomes. Volen representar les generacions joves que s’han empobrit i no consideren que emigrar sigui una oportunitat magnífica per créixer professionalment i personalment.
Aquesta escletxa per on Vox ha pres forma i s’ha singularitzat és culpa de Podem i la seva titubejant actitud davant la crisi grega de 2015. Llavors, quan es produí la ruptura entre Yanis Varoufakis i Alexis Tsipras, Pablo Iglesias i els seus companys de la Universitat Complutense optaren pel silenci, mentre que ICV, encapçalada per l’europarlamentari Ernest Urtasún, glorificava Alexis Tsipras com a exemple de lideratge responsable. La crisi de 2008, produïda pels irreformables errors de disseny de l’Euro, finalitzava el 2015 amb una total rendició a les institucions europees que imposaren una austeritat brutal als grecs. L’acceptació d’aquest marc era la fi del projecte polític de Pablo Iglesias, perquè la falta de consistència i coherència programàtica en aspectes econòmics i institucionals no podia compensar-se ad eternum amb agendes feministes o d’avanç dels drets de les minories sexuals. Tard o d’hora, s’hauria de parlar dels temes conflictius com l’Euro i posicionar-se, perquè, en cas contrari, s’acceptava ser una delegació de Brussel·les indistingible del PSOE. Els tractats europeus no donen marge per fer polítiques econòmiques a l’esquerra dels socialdemòcrates.
Aleshores fou quan l’enfonsament de tot horitzó de futur de la nostra generació va esdevenir una fatalitat necessària per a pertànyer a la Unió Europea, que, alhora, ens oferia la millor solució al nostre problema: emigrar. Com és lògic, els més joves descontents per aquestes perspectives de futur senten que sols Vox es rebel·la contra la globalització i defensa unes fronteres nacionals que tallen els fluxos de població esperonats per la liberalització econòmica. Un disgust i malestar abandonat per l’esquerra que, des de l’extrema dreta, han sabut capitalitzar. Un malestar i una insatisfacció que, paradoxalment, fou la llavor de Podem que, un cop renuncià a un discurs diferenciat, sols podia ser una simple crossa del PSOE que servís de trampolí personal als seus dirigents. Probablement, ells pensen que la situació ha millorat, però sols ha millorat la seva situació econòmica i personal. Les conseqüències de la crisi de 2008 són l’elefant a l’habitació que els polítics no volen reconèixer i la terra on arrela Vox.
En aquestes circumstàncies, el pla magistral de Sumar és representar l’europeisme i l’internacionalisme més glamurós. Si Vox és un replegament nacional, Sumar pretén ser una punta de llança de la governança internacional, de l’universalisme d’esquerres. Per aquesta mateixa raó, la seva cara més visible és Ernest Urtasun, un europarlamentari ecologista, i suposadament socialista, que és una de les veus més destacades en defensa de l’OTAN. L’estratègia de Sumar és clara: ser el partit dels organismes internacionals que cerquen solucions als problemes globals de la humanitat com l’escalfament global. Per això mateix, un altre diplomàtic, l’ambaixador d’Espanya a l’ONU, és altra de les seves incorporacions estel·lars. Votar per Sumar és votar per l’ONU o l’OTAN, un pla que pot despertar l’entusiasme entre els joves graduats en Ciències polítiques que aspiren a una carta de recomanació per poder fer carrera en aquests organismes internacionals; però que a la resta de la població, i especialment als votants tradicionals d’esquerra, els fastigueja enormement.
L’estratègia és absurda, perquè Sumar està defensant polítiques tecnocràtiques imposades per institucions internacionals com les desplegades a Grècia, Espanya o Itàlia durant la crisi de l’Euro. Per tant, el vot de la gent és del tot innecessari, perquè els experts aplicaran aquestes receptes quan ho consideren oportú. És lògic que la població no vulgui assumir les restriccions de consum que exigeix l’ecologisme i ho demori al màxim, perquè saben que, com va passar amb la pandèmia, el dia que les elits considerin necessari combatre l’escalfament climàtic, ens imposaran unes mesures que, precisament, ells no compliran. En conseqüència, és absurd votar per avançar aquests sacrificis o complir-los voluntàriament. Arribat el dia, ens tornaran a empobrir sense preguntar-nos i, de forma instintiva, la gent sap que com menys entusiasme mostri, més tardaran a aplicar-nos polítiques de racionament. A més a més, el ciutadà espanyol sap que és del tot insignificant a l’escena internacional. Un vot ecologista ací no canviarà res, perquè on és determinant és als Estats Units. Si ells no són d’ecologistes, per què ho hem de ser nosaltres?
Per altra part, és difícil competir amb el PSOE en entusiasme globalista. Els partits socialdemòcrates impulsaren també la liberalització econòmica i fa decennis que intenten superar el marc dels estats nació per assolir una governança mundial, un consens social tecnocràtic, que reemplaci l’ordre neoliberal de l’OMC. Tanmateix, el multilateralisme màgic de Zapatero ja fa anys que jeu mort. No n’hi ha cap governança mundial, hi ha dos blocs enfrontats, els Estats Units i la Xina, i l’OTAN és l’exèrcit nord-americà sindicat a Europa. És difícil imaginar com Ernest Urtasun aconseguirà atraure vots a l’esquerra del PSOE amb el seu discurs atlantista, quan ha de competir amb un partit que va col·locar Javier Solana com a secretari general de l’Aliança i espera repetir la jugada amb Pedro Sánchez. Tot això sense valor que IU, que feu del No al referèndum de l’OTAN la seva senya d’identitat, intenti ara capitanejar aquest gir a la dreta. És del tot impossible comprendre com les seves bases, socialitzades políticament per aquesta derrota, votaran uns líders que juguen a confondre’s amb els rivals històrics.
Finalment, és també una qüestió de biografies personals i sensibilitats. Els votants de Podem no poden sentir-se atrets per aquesta nova IU, perquè IU ja hi era abans de la crisi de 2008 i són també responsables per acció o omissió del desastre. Yolanda ha organitzat un cartell de candidats molt per sobre dels 50 anys, generacionalment votants del PSOE o IU, però no de Podem. El rostre més jove, novament, és Ernest Urtasun, però ell, precisament, representa tot el que odiaven els votants de Podem: era el company d’universitat de bona família que militava a unes joventuts de partit des dels 15 anys, que amb 22 anys, gràcies als contactes, s’anava a un càrrec ben remunerat a Brussel·les a fer mèrits com a assessor d’un europarlamentari sense haver treballat o tindre cap experiència professional valuosa. Una carrera de pur clientelisme polític que, després, li servia per entrar, amb 28 anys, al cos diplomàtic, superant les oposicions més opaques i endogàmiques d’alts funcionaris que hi ha, demanar una excedència i tornar a ser designat pel partit com candidat per al Parlament Europeu.
Més de 20 anys, la meitat de la seva vida, a Brussel·les sense haver sofert ni un sol dia una cosa semblant a la denigrant explotació laboral que tota la meva generació coneix. Un portaveu de la lluita dels treballadors que mai no ha treballat, fill de capitalista notori, donant-nos lliçons sobre què hem de fer, pensar o votar i explicant-nos que hem de reduir el nostre nivell de consum per ecologisme, mentre ell viatja pel món, però per salvar-lo, és clar. Una persona que tot ho deu a ser de bona família i al clientelisme polític demana el vot a una generació que ha patit una Espanya on l’única via de progrés personal era entrar en una xarxa clientelar o emigrar. Urtasun representa la hipocresia i l’oportunisme que els votants d’esquerres de la meva generació odiem i ens separaven de les joventuts del PSOE o d’IU.
3
6
