El dijous 11 de gener de 2024, a la Cort Internacional de Justícia (CIJ) de la Haia començà l’audiència de la denúncia presentada per Sud-àfrica contra Israel per violació de la Convenció per a la prevenció i sanció del delicte de Genocidi. Un cas vital per a decidir com serà el futur de l’ordre internacional construït després de la Segona Guerra Mundial que, com explicàrem just al darrer article, té com un dels seus pilars fonamentals la condemna de la neteja ètnica o els genocidis. Tanmateix, la majoria dels lectors informats, si no han cursat un màster en Dret internacional públic, es poden perdre en un entramat de tractats i organismes internacionals difícil de seguir i que, des de fora, sempre semblen ineficaços quan, en realitat, no ho són, malgrat que les seves decisions no tenen mai efectes immediats, però sí una inèrcia indefugible.
En primer lloc, ens hem d’oblidar de la retòrica sobre les violacions de les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides perquè, tot i ser el fòrum suprem de l’ONU per tractar els conflictes armats, no és una institució judicial. És un espai polític on tot depèn de la voluntat política dels cincs països amb dret de veto: els Estats Units, Rússia, la Xina, Regne Unit i França. Les seves decisions no despleguen conseqüències jurídiques i això vol dir, per exemple, que cap tribunal de cap país té mecanismes per fer-les complir. Al contrari, les sentències de la CIJ sí que tenen força jurídica i, en teoria, els tribunals dels Estats que han signat els convenis internacionals que reconeixen la seva jurisdicció estan obligats a aplicar-les. Probablement, molts pensaran que hi ha molts incompliments anteriors i aquest cop no serà diferent; però no és cert. Aquest cop és molt diferent.
L’incompliment més persistent d’Israel és el del IV Conveni de Ginebra de 1949 en relació amb el seu rol com a potència ocupant als territoris palestins ocupats. Aquest tractat determina les obligacions administratives d’un Estat quan té sota el seu control militar territori enemic i fou ratificat per Israel el 6 de gener de 1952. El 1980, una estratègia dels grups palestins de drets humans fou forçar el reconeixement per part de l’ONU del caràcter de potència ocupant d’Israel, però els tribunals d’aquest país es negaven a admetre l’aplicació del conveni a partir de dos arguments: que sols era vàlid entre Estats signataris i no hi havia cap Estat palestí que l’hagués signat i que la legislació israeliana no l’havia incorporat a les lleis nacionals.
El problema és que aquest tractat havia sorgit fora del marc de l’ONU i la CIJ no tenia cap poder de decisió sobre la seva aplicació. Corresponia al Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), un organisme internacional privat, estimar si era aplicable i, com el mateix comitè va expressar a un informe de 1998, això excedia els límits dels seus poders. Tanmateix, en 2004, quan des de l’ONU es portà el tema de la construcció del mur que segregava Cisjordània a la CIJ, aquesta va emetre una opinió on considerava que Israel era una potència ocupant. Finalment, la resolució 64/2009 de l’Assemblea General de Nacions Unides va dictaminar el mateix i, amb aquests precedents, el CICR també va acceptar aquestes tesis, malgrat que Israel es nega reconèixer la decisió i assumir les seves obligacions com a potència ocupant.
Llavors, què passa quan un Estat incompleix el IV Conveni de Ginebra? Doncs com molt bé saben els russos, no passa res, perquè aquest tractat no té mecanismes interns d’aplicació ni tampoc hi ha un organisme internacional responsable de la seva aplicació. Tot i això, els articles 146-149 permeten a qualsevol Estat perseguir a les persones responsables de les violacions del Conveni davant la jurisdicció de qualsevol Estat signatari del Conveni. Si els estats no apliquen aquest mecanisme, és per falta de voluntat política; però això no vol dir que, arribat el dia, no es puguin activar.
Els altres tractats internacionals que l’ONU considera que Israel incompleix són la Convenció contra tota forma de discriminació racial aprovat el 1969 i el Pacte internacional de Drets Civils i Polítics. L’origen d’aquests tractats és extraordinàriament rellevant per entendre el món on vivim, perquè l’actual imatge d’una Declaració Universal de Drets Humans acceptada per tota la humanitat des de 1948 és totalment inexacta. Al principi, França i el Regne Unit pretenien fer de l’ONU una cambra de legitimació del colonialisme i la desigualtat racial a imitació de la Societat de Nacions. De fet, quan la delegació índia va proposar tractar la discriminació racial a la primera sessió de l’Assemblea General el 22 de juny de 1946, el Regne Unit s’oposà i s’introduí el principi de no condemnar les violacions dels drets fonamentals a un tercer país perquè es tractava d’una ingerència a un assumpte intern que incomplia la Carta de les Nacions Unides.
Per aquesta raó, la famosa Declaració Universal dels Drets Humans va néixer totalment morta i sense cap validesa jurídica. Era solament una proclamació de bones intencions i fins al 1965 el Regne Unit, França, Israel i els Estats Units protegiren el règim d’apartheid sud-africà. Tanmateix, la influència que el bloc soviètic tenia sobre els processos de descolonització per la seva defensa de la igualtat racial va obligar els poders occidentals a canviar d’estratègia i avenir-se a l’elaboració d’un tractat de condemna del racisme. Llavors, entre 1965 i 1969 es discutí i ratificà la Convenció contra tota forma de discriminació racial, que creà el Comitè per a l’eliminació de la discriminació racial.
Aquest comitè és una mena de fòrum intern de discussió de Nacions Unides per mediar entre Estats quan hi ha acusacions de discriminació racial i, per exemple, és l’espai on s’està intentant pressionar la Xina per tancar els camps d’internament contra la minoria uigur. També el 2018 l’Autoritat Palestina denuncià les pràctiques discriminatòries d’Israel a aquest organisme, malgrat que com Tel-Aviv no ha ratificat l’article 22 del tractat, la CIJ no té jurisdicció sobre aquesta controvèrsia. És a dir, novament ens trobem davant d’un conveni internacional que no té cap àrbitre que pugui actuar com una autoritat judicial independent i aquesta és la raó de l’atzucac d’aquesta via legal.
Tanmateix, la Convenció per a la prevenció i sanció del delicte de genocidi és totalment diferent. Sorgida com un document fundador de les Nacions Unides semblant al de la seva carta, els Estats Units, Israel i tots els països europeus ratificaren el tractat i acceptaren la jurisdicció de la CIJ. Això significa que els tribunals d’aquests països estan obligats a complir i fer complir tant la sentència del CIJ com les mesures provisionals que decretin. És cert que en algunes ocasions anteriors els tribunals federals americans han decidit que no els competia aplicar una sentència del CIJ, però no s’havia tractat mai d’una violació de la convenció contra el genocidi i, històricament, els Estats Units foren un dels màxims impulsors de la CIJ com a àrbitre per resoldre pacíficament les disputes entre Estats. És a dir, qualsevol resolució contrària als interessos d’Israel serà difícil de gestionar per a l’administració Biden.
Tot i això, a la Unió Europa serà impossible que els tribunals es neguin a aplicar una sentència de la CIJ per la natura internacionalista del nostre dret comunitari. De fet, tota la política exterior de la UE podrà fer-se miques en qüestió d’hores. No podem oblidar que Úrsula von der Leyen es va apropiar de les competències en política exterior del Consell de la Unió en clara violació dels tractats, sense molestar-se en consultar-ho amb ningú, generant una crisi que pot costar-li la renovació del càrrec; però, a més a més, si algun dirigent europeu intentés contravenir una sentència de la CIJ, podria veure’s processat pel Tribunal Penal Internacional. La força de la CIJ és una de les bigues mestres de l’arquitectura jurídica de la Unió.
Quina serà la decisió de la CIJ? Molts pensaran que quan arribi serà massa tard i és possible; però en pocs dies s’haurà de pronunciar respecte de les mesures provisionals i el precedent del cas d’Ucraïna contra Rússia és massa recent per a obviar-ho. Llavors varen decretar que Rússia havia d’aturar la invasió i, en conseqüència, és del tot impossible arribar a una altra conclusió en aquest cas. L’escenari ideal per a Rússia i la Xina està servit, perquè, a hores d’ara, si s’ha fet palesa alguna cosa és la doble vara de mesurar d’Occident. A la demanda d’Ucraïna contra Rússia se sumaren 32 Estats, tots els de la Unió a excepció d’Hongria, a més dels Estats Units, el Regne Unit, Canadà o Austràlia; però cap país llatinoamericà s’hi va afegir. Ara per ara, Sud-àfrica ha rebut el suport de països llatinoamericans, àrabs i musulmans, però cap dels 32 Estats que feren costat a Ucraïna ha pres partit per la seva causa.
En definitiva, sigui quina sigui la decisió de la CIJ, l’ordre internacional fonamentat en normes que defenien els Estats Units difícilment podrà sobreviure. Just com vàrem preveure que passaria, l’escalada del conflicte ha suposat caure a un infern que ha dinamitat tota l’estratègia americana contra Rússia i la Xina, que són els guanyadors d’aquesta guerra a l’esfera diplomàtica.
