Començaré declarant-me seguidor del futbol base de barri. Admiro profundament com les categories inferiors del futbol popular del nostre país han quedat isolades del punt tòxic que ha ocupat els grans espais d’aquesta pràctica esportiva i, contràriament al que passa a l’elit, no han oblidat la passió de fons, això és, el simple gaudi en la pràctica d’aquest meravellós esport. Malauradament, no tot són flors i violes. Hi ha pares nefastos l’actuació dels quals a vegades em fa dubtar de si la naturalesa va encertar dotant universalment als individus de la facultat d’engendrar progènie.
Però no és el ridícul que certes persones poden fer cada cap de setmana en diversos camps municipals el que em preocupa i motiva a fer aquest redactat, a nivell agregat i en palestres de més audiència les vergonyes col·lectives a què se’ns pot abocar són més difícils de corregir. Sense anar més lluny, en el si de l’Assemblea actualment ens trobem immersos en el debat del full de ruta que hauria de marcar el rumb de l’independentisme en aquesta nova etapa en què estem entrant com a moviment. Bé… que trist veure que el document presentat per la direcció mira enrere en comptes de mirar endavant. Tant costa aprendre que l’etapa 2012-2017 en cap cas ha de ser el reflex de cap on hem de tornar perquè el referèndum del Primer d’octubre ja es va fer i es va guanyar?
Torno al tema del futbol base popular perquè aquest cap de setmana veient un partit d’alevins entrenats pel meu germà vaig ser testimoni de l’estat d’esperit on ens portaria el plantejament d’aquest full de ruta, en cas que s’aprovés. En el terreny de joc el resultat va acabar 3-1 en contra de l’equip qui sobre el paper tenia més tècnica i capacitat de joc.
Com acostuma a passar, qui guanya els embats —esportius o de qualsevol mena— és la part qui realment s’ho creu i surt a guanyar. Enfront d’aquesta realitat, què va fer l’equip que veia constatant-se de mica en mica la seva derrota? Intentar guanyar a través d’incrementar la seva intensitat per competir millor? No. L’opció escollida va ser més fàcil: aïllar-se a una realitat alternativa en què s’autodeclaraven vencedors morals.
Com a nacionalista i independentista català vull una victòria material! No vull conformar-me a tenir raó, vull mirar el marcador i veure que és el nostre bàndol el que guanya 3 a 1. En l’actual context de derrotisme autoimposat per aquells qui van decidir no sortir a guanyar, l’Assemblea més que mai hauria de ser el far de l’independentisme i la guardiana de l’única via reeixida del nostre alliberament nacional, la unilateralitat. Qualsevol proposta que deixi de costat la unilateralitat i se centri a demanar permís a qui ens manté captius, no només serà un mal relat fantàstic, també aprofundirà en el desencís de les bases i ens allunyarà de la creença que la independència del nostre país és possible.
No vull acabar sense abans aprofitar l’avinentesa per felicitar la victòria de l’equip del meu germà. Enhorabona!
___________
Josep Punga és secretari nacional de l’ANC
