El 2014 Òmnium va impulsar una campanya per fer créixer la base social de persones que es mostraven favorables a l’exercici del “dret a decidir”. L’entitat va mobilitzar bona part dels seus recursos, voluntaris i equips humans al servei de la consulta del 9 de novembre del 2014. En va dir “país normal”. La tropa inquieta d’Òmnium va enramar el territori amb pancartes i cartells més o menys ocurrents que proclamaven, entre altres banalitats aparents, que “votar és normal en un país normal”. Òbviament, a Catalunya –superada, almenys en aparença, la dictadura– des del 1977 ja es podia “votar”. I això, que durant el franquisme no era “normal”, mort al llit el general que va donar nom al parèntesi, s’entenia com una normalitat democràtica.
A Catalunya, doncs, ja es votava. I com que es votava, ja era un país “normal”. Què demanaven, doncs, els dirigents d’Òmnium? La normalitat a què aspirava l’entitat taronja era una altra. Una normalitat nacional. Democràticament nacional. Si Catalunya és una nació perquè així ho considera la majoria de la població –i no perquè ho dicte cap taula sagrada de la llei–, votar on vol ser, què vol ser, hauria de ser també “normal”. L’Estat espanyol –les institucions de l’Estat espanyol, començant per la guàrdia mig civil i acabant pel rei mig militar– va demostrar a partir del 2014 als catalans que qui marca la normalitat és qui té la força. Tot molt normal, doncs.
El concepte “normalitat” ha canviat molt en aquest país. Si abans “normal” era poder votar en un referèndum d’autodeterminació, ara “normal” és resignar-se a no fer-ho. Salvador Illa es presenta com el garant d’aquesta normalitat. I Catalunya seria un país “normal” com vol el president actual si una majoria efectiva de la societat claudicara i passara per les baquetes “constitucionals”. I no. Catalunya no és el país “normal” que pretenia Òmnium, però tampoc és l’establiment termal que proclama Illa.
Ací hi ha demòcrates considerats delinqüents per la llei i malànimes que es proclamen demòcrates. Ací hi ha gent a l’exili per haver convocat un referèndum i gentola en llibertat que va ordenar atacar els votants. És això “normal”? Més enllà de qualsevol altra consideració política, la pròxima diada continuarà sent una celebració anormal. Arribar a un mínim de normalitat nacional és una consideració –una aspiració– de mínims, de volada justa, que no s’ha pogut concretar perquè els que ens volen anormals ho han impedit per la força. Anormals som i anormals ens volen.
El president de la Generalitat s’acaba de reunir amb el seu antecessor a l’exili. Salvador Illa ha proclamat que això és un acte “normal”, però que encara seria més “normal” que la reunió s’haguera pogut fer abans i al Palau. És una manera com una altra de reconèixer la anormalitat –abans anormalitat no s’apostrofava–. No és “normal” que Illa i Puigdemont no es puguen reunir al Palau de la Generalitat. Però, ni que així fora –ni que s’hi pogueren reunir–, això tampoc seria “normal”. Perquè “normal” és que un país que es reconeix com a nació puga decidir entre tenir un Estat i tenir la Renfe. Quanta gent acudiria a urnes si a Catalunya es poguera determinar lliurament en un referèndum? És “normal” que no se’n puga fer un? Per què és més “normal” Escòcia que Catalunya?
No és normal haver de repetir les obvietats. A Catalunya no es pot fer un referèndum d’autodeterminació. En conseqüència, la situació nacional no és normal. Tampoc és normal haver de fer un article com aquest.
