De sobte, una part del feminisme s’ha llançat en tromba a dir que no existeix l’alienació parental. Com si calgués formular científicament una síndrome perquè una circumstància es produeixi en la vida quotidiana. És clar, si al davant s’hi posa “síndrome”, després es pot dir que es tracta d’un pseudoterme, i així fer-lo desaparèixer com a descripció d’una situació. Però la situació existeix, és el que tradicionalment s’anomena zitzània, i, perdoneu-me la ironia, està fins i tot documentada en una peça famosíssima del còmic, que respon a aquest nom i que narra un dels episodis de les aventures d’Astèrix i Obèlix. Enfrontar algú contra un altre, enverinar-li l’esperit… si és una de les fórmules màgiques per progressar en una empresa, és el que fan els grimpaires i tothom en coneix algun… com no ha de ser possible quan es barallen aquells que abans s’han dit que s’estimaven i fan pagar el seu odi mutu al fill comú? Odi mutu o, de vegades, fins i tot unilateral, perquè, encara que sigui cert que on un no vol, dos no es barallen, aquesta regla no funciona quan estem davant d’aquesta alienació, digueu-li com vulgueu, davant de les ganes de malmetre. Hi ha mil tercers i circumstàncies materials per les quals lluitar, i també les ganes d’evitar que en aquest entorn enverinat creixi el fill que està en joc.
He viscut de prop en l’àmbit professional com un pare pot acusar de bogeria la mare dels seus fills sense que els serveis d’assessorament psicològic fossin durant molt de temps capaços d’identificar la maldat de fons de l’acusador. Però també ho he vist en sentit invers. He comprovat també com de malament porten algunes persones que la seva exparella en tingui una de nova i que s’entengui amb els fills de la relació trencada. La gelosia, l’enveja, la maldat pura no tenen diferència de sexe. On es diu pare també es pot dir mare, encara més avui en dia, quan les parelles no sempre estan formades per un home i una dona, i ni tan sols per persones que se senten allò que aparenten ser.
La infàmia d’aquesta alienació, digueu-li com vulgueu, pot anar en tots dos sentits. I porto tot això a col·lació ara pel cas de la Juana Rivas. Perquè és possible que tots (Fiscalia, Poder Judicial espanyol, tribunals italians en dues jurisdiccions diferents i en diverses instàncies, així com l’opinió dels serveis psicològics i forenses tant a Espanya com a Itàlia que han analitzat el cas sense ser part) puguin estar equivocats. Però permeteu-me dir que és poc probable, i que, en canvi, es fa evident en aquests crits d’un nen davant d’una munió de càmeres i micròfons, i al ritme que marquen dues dones amb gest dramàtic i un germà al qual també els tribunals han negat tenir veu, que potser s’ha produït una pressió tan gran com per fer que el noi hagi renegat del seu pare, tal com en el seu moment va dir que ho havia fet per pressió de la mare. Ningú no sap la veritat, ningú no té la bola de vidre per saber què ha passat en aquest cas, excepte el que està documentat en els judicis celebrats. Del que està per celebrar, no se’n pot dir res. Encara que es negui mil vegades, sabem que existeix la denúncia falsa per múltiples raons, i que si la Fiscalia diu que són poques és perquè la majoria no porta davant dels tribunals aquells que han mentit en la denúncia. En general, es persegueixen tan poc com el fals testimoni, com la revelació de secrets als tribunals. Però són tants els avantatges de denunciar (alguns econòmics, d’altres derivats del dolor de compartir amb qui ja no s’estima), que és probable caure en la temptació.
Per descomptat, espero i desitjo tenir raó. Desitjo que no hàgim de lamentar que la denúncia per maltractaments infantils que va fer la Juana contra en Francesco tingui fonament. Però no perquè vulgui que sigui falsa, sinó pel malson que suposaria per al seu fill. Dit això, quina situació tan trista la del menor, sigui perquè té una mare que se’l vol quedar al preu que sigui, sigui perquè el pare resulti ser cruel i maltractador. A més, em nego a acceptar que necessàriament un mal cònjuge hagi de ser un mal progenitor. Com tampoc crec que la condició d’home o dona (categories posades en dubte per tantes de les que avui creuen cegament la Juana) sigui un passaport més o menys directe a l’infern.
