No és amor a l’art, és odi a Catalunya. És important saber-ho per comprendre d’on surt tota aquesta ràbia espanyola de segles contra la nació catalana en tots els àmbits de la vida: la identitat, la llengua, les institucions, el patrimoni, la seva gent… Parlem de segles en què no hi ha hagut un sol dia que Espanya no hagi maquinat, per la força o maquiavèl·licament, plans i més plans per anorrear Catalunya, per destruir-la, per esborrar-la del mapa. No físicament, perquè no pot, però sí per mitjà de l’ocupació, de l’opressió, de l’espoliació, de la repoblació i del lingüicidi. El cas Sixena és una més de les innombrables agressions espanyoles que el nostre país ha rebut i que rebrà mentre no sigui lliure.
No repetiré aquí tots els arguments científics irrebatibles que Catalunya ha presentat contra aquest nou robatori. Més que la personalitat despòtica de l’agressor, m’interessa la reacció submisa de l’agredit. Em refereixo als factors psicològics que expliquen la passivitat, la docilitat, la indolència amb què Catalunya observa en silenci com Espanya li roba el patrimoni cultural, de vegades per la via de tribunals, com en el cas Sixena, i d’altres a punta de pistola, com en el cas del Museu de Lleida, on, talment com un exèrcit, l’11 de desembre de 2017 van entrar-hi vuitanta guàrdies civils, van envoltar l’edifici amb catorze vehicles, el van sobrevolar amb un helicòpter i van robar-hi 155 obres. La xifra també formava part de la befa.
Tota causa catalana que s’enviï a la justícia espanyola, per tant, té les mateixes possibilitats de prosperar que la causa d’una persona negra davant la justícia del Ku Klux Klan. Per això han dictat sentència espoliadora sense admetre cap ni un dels informes tècnics que indiquen el disbarat acientífic de proporcions majúscules que suposa arrencar les obres exposades al MNAC. La sentència catalanofòbica del Tribunal Suprem, com en el cas dels encausats per l’1-O, estava redactada molt abans i no volia córrer el perill de veure’s frustrada per culpa d’arguments empírics que li seria impossible rebatre. Tant se val que la propietat de les obres exposades al MNAC sigui absolutament legal, tant se val que fos Catalunya qui va salvar aquell patrimoni cultural i qui l’ha restaurat i conservat amb el cost que això suposa, altrament no existiria. El botí és el botí.
Qui no sàpiga a quin extrem arriba la catalanofòbia espanyola –catalanofòbia és racisme– es pot preguntar com és possible que el Tribunal Suprem d’aquell país, l’Audiència Provincial d’Osca i el govern de l’Aragó, s’entestin a voler espoliar unes obres artístiques que, en cas de ser arrencades de les voltes del MNAC, corren el perill de rebre un mal irreparable i malmetre’s per sempre. Això no és arribar al MNAC, despenjar-hi un quadre i endur-se’l sota el braç. És un atemptat que va més enllà de l’analfabetisme de Jorge Azcón i del govern de l’Aragó, és un atemptat criminal que esgarrifa la comunitat científica. En són tan conscients, d’això, que han estipulat que sigui Catalunya qui assumeixi la responsabilitat de l’arrencada, dels desperfectes i del trasllat i que, tot seguit, ho posi a les parets de Sixena com qui enganxa una calcomania. Tot dany que pateixin les obres serà carregat a Catalunya. Aquesta gent són així, a més de lladres i mentiders, són destralers. Lladres, perquè s’emporten allò que no és seu. Mentiders, perquè és fals que Catalunya aprofités l’incendi del monestir de Santa Maria de Sixena, el 1936, per endur-se les obres; són diversos, a més, els estudis que impliquen gent del poble en l’incendi. I destralers, perquè ho fan empesos per la més escandalosa manca d’escrúpols. L’historiador i arquitecte Josep Gudiol, salvador de les obres, explicava això en veure les runes cremades: “Vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre per fer cap a la famosa sala capitular del segle XII: no vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món”. Molts anys després, Gianluigi Colalucci, director de la restauració de la Capella Sixtina no es va cansar de remarcar en els seus informes que les pintures del MNAC són inamovibles.
Com veiem, són elements més que sobrats perquè Catalunya, amb les seves autoritats al capdavant, reaccioni amb fermesa i planti cara a aquesta nova brutal agressió. Un poble amb dignitat no es deixa espoliar així com així, un poble amb dignitat no acota el cap davant sentències totalitàries que li volen fer mal. Però on té la dignitat Catalunya? On té l’autoestima el nostre país, per reaccionar contra el robatori? Els segles de captivitat li han estabornit aquests valors sempre tan necessaris per a la supervivència, individual o col·lectiva, i sembla que s’ho mira amb la resignació del submís. Fa mal als ulls, d’observar aquest estat de postració. Però allò que indigna, allò que treu de polleguera, és el miserable col·laboracionisme del govern català, amb Salvador Illa al capdavant, i el suport del ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun. Tots dos es fan dir catalans pel fet d’haver nascut aquí (com si la identitat fos un tràmit administratiu), però actuen com a agents espanyols en favor de l’espoliació patrimonial de Catalunya, cosa que els converteix en lacais de l’Imperio.
El cas Sixena és tan greu, tan escandalós, que ha provocat l’admirable carta de dimissió de l’historiador de l’art Albert Velasco, com a membre del plenari del Museu de Lleida. Aquest és un fragment de la carta: “La Generalitat està actuant contra els interessos del MNAC (i del país) en aquesta qüestió, una actitud que em sembla profundament reprovable, indigna i que hauria de provocar dimissions diverses dins del Departament de Cultura. […] Després d’una reflexió profunda, no puc fer més que expressar el meu rebuig, la meva indignació i presentar la dimissió com a membre d’aquest plenari”.
I mentre Catalunya és a les mans d’un govern nacionalista espanyol imposat per Esquerra Republicana, un govern que col·labora amb la sentència espoliadora i en contra del MNAC, l’Aragó es fa el milhomes per la via jurídica exigint que s’embargui el MNAC per valor de 150 milions d’euros mentre no es retornin les pintures, que les sales on són exposades siguin tancades i que se les vigili les 24 hores del dia. Fins i tot demana al MNAC que faci un llistat dels béns adients per a ser embargats o que posi diners a canvi i que el desmuntatge i el trasllat de les obres es faci en pocs mesos.
Com veiem, són tan conscients de la magnitud de la barbaritat que han ordit, que no és només el miserable afany d’estalviar-se’n el cost, el motiu pel qual la sentència exigeix que Catalunya (no ells, Catalunya) pagui l’operació, sinó per cobrir-se l’esquena i no haver de pagar els desastres que el seu atemptat pugui ocasionar. Està bé, oi? Ve el lladre a casa teva, t’obliga a traslladar el botí a la seva i et diu que tota la part d’aquest botí que es pugui malmetre seràs tu qui la pagarà. És el tracte del colonitzador a les colònies: no només les espolien, fan servir els colonitzats de camàlics amb l’ajuda de virreis com Salvador Illa, l’home que el 8 d’octubre de 2017, mentre es perpetrava l’espoliació del Museu de Lleida, es manifestava a la plaça Urquinaona de Barcelona al costat de Vox, Alternativa Española, Falange i Falange Auténtica. Per això, per contrarestar el fet nefast de tenir a la Generalitat un govern col·laboracionista de Madrid, ha sorgit Acció Cassandra, un grup d’advocats independents en defensa “de la nació catalana en l’àmbit europeu” que cerca finançament popular, uns 10.000 euros, per iniciar un procediment judicial contra el robatori. I és interessant, perquè les conseqüències de l’atemptat implicaran fins i tot el jutge inquisidor que ha rebutjat tots els informes científics que adverteixen de la impossibilitat tècnica del trasllat de les pintures.
El sentit comú pot fer que molta gent es demani com és possible que algú que diu estimar l’art no tingui escrúpols a malmetre’l. La resposta, malauradament, és ben trista: perquè no estima l’art. L’art se li’n fot. No té res a veure amb aquell col·leccionista apassionat que, per fervor, roba una obra determinada, i encara té a veure menys amb el que havia fet en Truffaut quan era infant (jo també!), que, endut pel seu amor al cinema, robava de les vitrines algun dels fotogrames que s’hi exposaven. No, no és aquest el cas. Som davant d’una patologia espanyola ancestral que es fonamenta en una barreja d’enveja i de complex d’inferioritat davant Catalunya. I aquests sentiments tenen unes arrels tan profundes i irritants que només s’apaivaguen fent-li mal. El tema no importa, tota ferida que li facin, gran o petita, els produeix una immensa satisfacció. Però és una satisfacció ben idiota, perquè és efímera, i, com l’ambiciós Sísif, estan condemnats a empènyer muntanya amunt, dia rere dia, la pedra del seu odi.
No, no és amor a l’art, el que els mou. Mirem, si no, com no tenen cap mena d’interès en les obres originàries de Sixena que es troben en diferents museus de l’Estat espanyol, com ara el Museu del Prado de Madrid, el Museu d’Osca, el Museu de Saragossa o la Santa Creu de Toledo. I és que el robatori perpetrat contra el MNAC no té res a veure amb l’art. Res de res. És una operació més contra Catalunya per les raons que he explicat. Les pulsions sorgides de l’enveja i del complex d’inferioritat són tan cegues com irrefrenables.
