Catalunya ho té tot per ser un estat independent, només li manca la voluntat. Aquestes paraules meves amb aire de “titular” reflecteixen un estat d’ànim col·lectiu que ningú no pot negar ara mateix. On rau l’origen del problema?
Les condicions per esdevenir una nació lliure les tenim en tots els sentits. Fixeu-vos que el discurs espanyol segons el qual ens “moriríem de gana” si ens proclaméssim independents, ha deixat pràcticament d’existir. Fins i tot, l’enemic sap la viabilitat del nostre propòsit encara que no ho verbalitzi públicament (no són tan rucs, és clar). En un altre ordre de coses, la personalitat catalana està ben definida amb una llengua i una cultura que en són el tronc central. No hi ha cap dubte doncs d’allò que és Catalunya. Som una nació perfectament identificable, com tantes hi ha al món. Podríem tenir aliats i també enemics, i el nostre paper en el concert dels pobles lliures seria més o menys reïxi’t en funció de les nostres habilitats i ambicions polítiques. Un estat més, amb els seus encerts i les seves errades.
Fins aquí, la música que ens agrada. Però la melodia real és una altra. En els espanyols, entre els seus defectes, no hi trobareu pas el desconeixement de la psicologia dels pobles que tenen sota la bota. La colonització mai s’ha aguantat només amb les armes. És una cosa més subtil que practiquen amb un cert (o molt) èxit aquelles ments pensants dels poders de Madrid. No fa quatre dies que es dediquen a aquestes coses i acumulen segles de pràctica per mig món. “De casta le viene al galgo”.
Una de les premisses per mantenir la conquesta és no discutir mai racionalment sobre els drets de l’ocupat. Tampoc entrar en disquisicions sobre les seves possibilitats si desapareix la jurisdicció de l’ocupant. Si mai ho fan, ràpidament rectifiquen la pífia i tornen al guió de sempre. Recordeu si no la figura de l’exministre García Margallo. El discurs ha de ser monolític i implacable respecte a les nul·les possibilitats de poder trencar amb la metròpoli. Estem parlant de guerra psicològica. L’objectiu? Destruir la voluntat col·lectiva dels sotmesos i que qualsevol idea de llibertat quedi en un simple desig íntim i personal. Som aquí.
Aquest és el gran marc on es desenvolupa l’estratègia. Anorreant la voluntat hom anul·la la força per combatre i capgirar la situació. També és important crear un clima col·lectiu on els capitostos de la colònia, amb el seu capteniment, acceptin veladament la situació amb crides a esperar moments més propicis. És un “no hi ha res a fer” que es va encomanant amb resignació per tots els racons. Com que Espanya sap perfectament que la fundació d’un estat català només és possible dins un clima d’insurgència, l’únic que li cal es anar afluixant i estirant el dogal quan li convingui per mantenir una certa por, però sense ofegar. Mira als catalans i pensa: “aquesta gent que es guanya la vida, marxa de vacances i omple hotels i restaurants, no faran res que posi en perill el seu actual standing”. L’encerten? La resposta a la pregunta depèn exclusivament de nosaltres.
Potser avui nosaltres no estem disposats a jugar fort per la causa de la independència, però la majoria d’espanyols tampoc té voluntat de deixar d’anar a Torremolinos per tal de mantenir la “unidad de España”. Al capdavall, és, i serà, una lluita de voluntats.
