Els dos grans moviments populars que es van enfrontar al règim espanyol -el 15-M de 2011 i, poc després, la mobilització independentista que va culminar en el referèndum de 2017- van acabar constatant que les elits de Madrid no permetran cap reforma i que la seva resposta estructural són les clavegueres i la repressió. Davant d’això, la desorientació política subsegüent ha estat hàbilment aprofitada pel PSOE, que pot governar sense cap concessió efectiva i sense plantejar-se, ni de lluny, una mínima reforma del sistema del qual forma part com a suport estratègic de la restauració borbònica. Així les coses, només calen unes noves eleccions que enviïn els socialistes espanyols a l’oposició per demostrar, empíricament, que no només el règim és impossible de reformar sinó que el PSOE tampoc no es mourà mai.
El problema és que, a Catalunya, la doble derrota del 15-M i l’1-O està empenyent el pèndol de la política catalana cap a una zona socialment autodestructiva que comença a dinamitar els acords fundacionals del catalanisme. I el pitjor és que, seguint l’estela internacional, la immigració s’ha situat al bell mig del debat com a arma de confrontació política. Ione Belarra considera que els Mossos són racistes -la policia ho és, en major o menor grau, a tot arreu- però que ho són més pel fet de ser una policia catalana. Una deriva anticatalanista que se suma a l’esclat per l’obra de teatre del grup llatinoamericà que considera que el català, pel fet de ser present a l’espai públic, afecta negativament els seus drets. Així, mentre s’accepta acríticament que la policia espanyola s’ocupi del control migratori i que el castellà sigui la llengua d’inclusió -també per als immigrants que desconeixen aquesta llengua en arribar, que són la majoria-, el català es presenta, des d’aquesta esquerra, com una imposició burgesa i opressiva. Torna Lerroux, que no havia acabat de marxar mai.
De l’altre extrem, una part creixent del catalanisme derrotat està accelerant cap al precipici utilitzant un altre gran segment de la immigració. Els musulmans -magribins, en realitat, des del seu punt de vista- s’han convertit en un adversari fàcil, vistós i molt menys perillós que les elits madrilenyes. Tot i l’evidència que cap d’ells intenta imposar l’ús de les seves llengües a Catalunya, l’entorn ideològic d’Aliança Catalana considera que hi ha una mena d’incompatibilitat antropològica prou marcada per créixer electoralment. La paradoxa és que aquest catolicisme/cristianisme divisiu els acosta, inevitablement, a la tradició més profunda del nacionalisme espanyol, fundat en els principis de la Reconquesta contra l’Islam i la conquesta i evangelització de l’imperi americà.
El mapa és complex, però conjuntural. El PSOE agonitza i el règim caurà al damunt de tothom en la màxima expressió de PP-Vox. El catalanisme serà inclusiu o no serà, però també ha d’aprofitar i aplicar la màxima institucionalitat possible. Venen temps durs, incompatibles amb la demagògia. Perquè al capdavall, pel que fa a Catalunya, l’anticlerical Lerroux i l’integrista Franco significaven el mateix per diverses vies.
