La precampanya ha començat resolent dues incògnites: si Pedro Sánchez empraria els decrets llei i reglaments durant la campanya per, burlant l’explicitada voluntat parlamentària, regalar diners a la manera peronista a la recerca de la munió dels seus votants que estan ara per ara en l’abstenció, i si Rufián encapçalaria la llista d’ERC al Congrés. Totes dues han estat resoltes afirmativament. Totes dues eren més que esperables. Ara solament queda saber si tindran l’efecte positiu desitjat pels seus protagonistes.
Sobre la primera, encara s’ha de trobar el partit que es comprometi a declarar la inconstitucionalitat del que constitueix una clara fórmula de xantatge polític, aplicat sobre una població que, sense una sòlida cultura en matèria, és capaç de veure amb bons ulls una operació que els pot beneficiar a curt, però d’efectes a mitjà termini catastròfics i força previsibles (fins i tot diria que desitjats pels que creuen que no podran mantenir el poder): generar un endeutament còsmic en les finances de tots i que apunti directament al partit que hagi d’assumir el regiment de la cosa pública, quan es produeixi l’alternança. Malgrat la manera alarmista i antidemocràtica en què ha estat descrita pels partits governamentals aquesta possibilitat, la veritat és que l’alternança en el poder en unes eleccions lliures constitueix la prova del nou del pluralisme polític, valor superior constitucional sobre el qual es construeix un Estat democràtic. Una alternança que, en tot cas, carrega el nou govern amb les decisions que en matèria econòmica i social hagi pres el govern anterior, fins i tot quan, com en un cas com aquest, sigui un govern en funcions reglamentant a la desesperada i sense cap consideració envers el bé comú.
El segon dels dubtes que hem resolt aquesta setmana ha estat com havia acabat la lluita entre ERC i el Front Ampli sobre qui es quedava amb la suposada vedet de l’espectre ideològic esquerrà. Després d’aconseguir que Oriol Junqueras convencés uns quants de renunciar a les seves candidatures per desagraviar el disputat i vist que en el Front Ampli la lluita d’egos amb Colau no li permetia ser cap de cartell, Rufián ha optat per seguir on era. La giragonsa de presentar-se com a candidat a la presidència espanyola ha quedat resolta, la candidatura es farà des d’ERC. Val més ser cap de ratolí, ja se sap, i en tot cas, s’assegura apropar-se a complir amb els 18 que prometia com a límit, sols canviant mesos per anys que, al final, tan sols és una paraula, en un món, aquest de la política, on està vist que la paraula ja no val res.
Sí i sí. Fins i tot ja hem sentit dir a partir en altres temps seriosos com el PSOE, que si no es mantenen en el govern, quan perdin s’ocuparan de cremar els carrers. Mentrestant preparen posicions, alteren mandats constitucionals o juguen amb possibilitats altament contradictòries sense que a cap dels seus tot això els sembli extraordinari. Hem canviat la pell i ara la tenim gruixuda.
