La Setmana del Llibre en Català és un esdeveniment amb més de quaranta anys d’història que respon a la voluntat de promoure la literatura catalana atrapada en l’hostil marc polític de l’Estat espanyol, un Estat dins del qual la llengua espanyola és de coneixement obligatori mentre que la llengua catalana és de coneixement voluntari. Aquest anormal estat de coses –que la llengua pròpia del país no sigui la llengua vehicular dels seus habitants– comporta que els índexs de lectura i de venda de llibres en català a Catalunya –i per descomptat, al País Valencià i a les Illes–, pateixin una situació d’inferiorització molt preocupant. De fet, la sola existència de la Setmana del Llibre en Català ja és una prova fefaent de l’amenaça de desaparició que plana sobre la llengua catalana a casa seva mateix. Oi que Espanya, França o Alemanya no celebren cap Setmana del Llibre en Espanyol, Francès o Alemany? Doncs ja som al cap del carrer. No ho fan perquè no els cal. Nosaltres, en canvi, haurem de continuar celebrant la Setmana mentre no siguem, com diu Òmnium Cultural, un país normal amb una llengua normal.
Però és que dintre d’aquesta anormalitat hi ha altres anormalitats que deriven de la primera, com ho demostra el munt de canvis d’ubicació que la Setmana, ara per naps, ara per cols, ha patit des del 1983 com si fos un circ, cosa que palesa la baixa consideració institucional que pateix. Jo mateix he participat en algun d’aquests espais de Barcelona: Estació de Sants, Estació de França, Drassanes, plaça de Catalunya, Avinguda de la Catedral, Parc de la Ciutadella, Moll de la Fusta, passeig de Lluís Companys… És un desori que, com veiem, impedeix la consolidació de la Setmana com a trobada anual en un espai permanent que generi tradició. L’any 2009, fins i tot la van traslladar a Sant Cugat. Ja se sap, ase magre, ple de nafres. Per això aquest 2024, arran de la celebració de la Copa Amèrica, la Setmana ha tornat a ‘fer nosa’, i del Moll de la Fusta ha estat traslladada al passeig de Lluís Companys.
No ens pensem, però, que aquest mareig d’ubicacions és l’única anormalitat. En l’edició d’enguany, celebrada entre el 20 i el 29 de setembre, se n’hi va afegir una altra. Aquesta: un acte programat com a familiar, amb l’etiqueta de “primers lectors”, i adreçat a promoure la lectura entre els infants, es va desenvolupar en espanyol perquè una autora, Lucía Serrano, madrilenya resident a Catalunya, no el va voler fer en català. A aquests extrems d’autoanul·lació arribem: el català es veu esborrat en l’àmbit d’una Setmana que se celebra justament per combatre la seva minorització.
Però per si fos poc, la resposta dels organitzadors de la Setmana, en fer-se pública l’atzagaiada, va ser aquesta: “Hem indagat i hem constatat que, efectivament, aquesta situació s’ha donat. No havia de passar, no estava previst, i des de l’organització de la Setmana som els primers sorpresos”. I van afegir: “Garantim que a la Setmana NO es fa cap activitat que no sigui en llengua catalana”. Home, senyors i senyores organitzadors, després dels fets, el terme “garantim” és sobrer, atès que si de debò ho “garantissin” no hauria passat. Cal esbrinar com va poder esdevenir-se el fet o si és que el van programar pensant que passaria desapercebut? Ho dic perquè malament rai si, segons afirmen, han hagut “d’indagar”. Indagar què? Significa això que l’organització ignora el contingut dels actes que organitza? O potser és que només en té una noció superficial, raó per la qual, com és el cas, una editorial i un autor els poden marcar un gol en claríssim fora de joc?
Però és que encara n’hi ha més! Entre l’allau de comentaris que han expressat la seva indignació com a resposta a les al·legacions presentades pels organitzadors el 21 de setembre en una piulada a X, hi ha les que denuncien que també hi va haver actuacions musicals en llengua espanyola. És a dir que som davant d’un despropòsit majúscul que si una cosa garanteix és que l’organització no garanteix en absolut allò que afirma garantir: “que a la Setmana no es fa cap activitat que no sigui en llengua catalana”.
És realment lamentable el que ha passat, i tant de bo serveixi perquè d’ara endavant els organitzadors de la Setmana es preocupin de tenir un domini detallat de totes les activitats que decideixen acollir. El que en resta, mentrestant, és la constatació d’aquest joc dels disbarats en què estem atrapats els catalans, que, a més de no poder viure en català al nostre país, patim infiltracions espanyoles fins i tot en àmbits exclusivament catalans com la Setmana del Llibre en Català.
