Diu la ministra portaveu del Govern espanyol, Isabel Rodríguez, que “la Constitució no es negocia: es compleix”. Una d’aquestes frases buides, mostra de la política testicular de l’aquí-es-fa-això-perquè-a-mi-em surt-de que tant practiquem per aquests límits. I una frase que, a sobre, evidencia un sever error polític: només amb una reforma profunda de la Constitució, negociada al més ampli nivell possible, el país podrà recuperar una certa tranquil·litat i racionalitat. I es posarà fi a una crispació i a una incertesa que ja duren massa i els efectes de la qual són devastadors.
La frase de la ministra està emmarcada en el rebuig del Govern a negociar una renovació del poder judicial segons la fórmula proposada pel Partit Popular, perquè siguin els jutges els qui, íntegrament, elegeixin els magistrats del Consell del Poder Judicial. Segueix l’embús en una qüestió que, evidentment, no apassiona els ànims polítics dels espanyols, molt més centrats en qüestions més bàsiques, com fins a quin punt els afectarà la inflació o les previsibles pujades energètiques derivades de la prolongació a l’hivern de la guerra a Ucraïna.
No obstant això, agradi o no a tiris i troians, la Constitució s’ha de reformar en punts substancials, incloent-hi els que afecten el Títol VIII dedicat al règim autonòmic o els articles que fan referència a l’organització de la Justícia (Títol VI). Difícilment es podria esperar, per exemple, una solució a Catalunya si no es produeixen algunes modificacions de pes a la Carta Magna, que haurien de ser consensuades entre les dues formacions majoritàries, PSOE i PP, en negociació amb les forces nacionalistes basques i catalanes.
És clar, entenc que això li sembli a vostè una utopia, i més encara si, com és probable, allò que pugui ser el present o el futur de la Constitució espanyola li importa res o menys que res per considerar-ho aliè als seus interessos o les seves creences. I, tanmateix, com a ‘constitucionalista imperfecte’ –és a dir, conscient que la carta magna espanyola està greument desfasada— que sóc, i acollint-me a l’amplitud de mires i al bon tarannà d’aquesta publicació que em cedeix un espai moltes vegades discrepant, m’agradaria poder avançar una opinió sobre el que segueix:
- Que l’actual Constitució de 1978, tot i no complir-se ja en alguns dels seus extrems, fins i tot necessitant una bona mà de pintura a Títols com els dedicats a les autonomies, a les Corts, a la Corona o a la Justícia, entre d’altres, és l’única llei que regeix ‘supra’ territoris i ideologies, i que de vegades, precisament per les seves mancances i desfasaments, ho fa de manera caòtica.
- Que només sota el paraigua de l’actual text constitucional podrà procedir-se a una reforma del mateix que doni cabuda, encara que sigui en part, a les molt diverses aspiracions polítiques existents a la nació, incloent-hi tant com sigui possible moltes de les dels que volguessin separar-se de la nació.
- Que es fan necessaris uns nous pactes de la Moncloa, amb participació de totes les forces nacionals i perifèriques, per definir un nou marc d’actuació política, una nova transició política, en un país que va acumulant serioses deficiències democràtiques.
- Que la recta final d’aquesta Legislatura, precedida per greus irregularitats jurídiques que afecten la marxa de la pròpia Constitució, hauria de ser el pròleg d’aquesta era de diàleg multilateral que obrís un període ‘gairebé constituent’ que reformés algunes de les bases del sistema.
Ja sé que, dit així, sona com una mica de realització impossible, així una boja quimera. L’únic que passa és que l’alternativa, és a dir, el “seguim com estem”, encallats en una mena de canvi lampedusià en què es modifica alguna cosa perquè tot segueixi igual i instal·lat en el conjunturalisme, és força pitjor. Perquè ben poc, gairebé res, pot seguir com fins ara.
No, ministra, no val dir –quan convé: altres vegades es guarda prudent i servil silenci– que “la Constitució no es negocia, es compleix”, i punt. És clar que la Constitució cal negociar-la. I, si va ser possible fer-ho el 1977, encara sota l’ombra del dictador mort, ha de tornar a ser possible ara, quan el rodatge democràtic es va desgastant. Si arrosseguem des de fa gairebé una dècada la crisi política que arrosseguem, que ha afectat des de la Prefectura de l’Estat fins a força governs autonòmics, ha estat precisament per ficar el cap sota l’ala i creure que n’hi havia prou amb unes quantes trucades telefòniques secretes entre La Sarsuela i la Moncloa, entre la Moncloa i el Palau de la Generalitat, entre Barcelona i Waterloo, entre Madrid i Brussel·les, per col·locar els apòsits sobre les ferides, cada dia més profundes, que afecten el cos social i polític de la nació.
Ja dic: potser vostè, lector, considereu que aquests problemes ‘de la nació’ no són els seus principals problemes, que estarien circumscrits a un àmbit més local. I, tanmateix, puc assegurar-li que sí que són els seus problemes, i que s’aniran agreujant en la mesura que no s’afrontin d’una manera clara, contundent, dialogada i imaginativa. D’acord: eliminant la sedició i fent més lleus les penes per la malversació, o fent més ‘digerible’ el Tribunal Constitucional, es poden estendre ponts fràgils i provisionals sobre l’abisme. Però, com el dinosaure de Monterroso, l’abisme, en clarejar, seguia allà. I a l’albada ja pot ser aquest any transcendental 2023 pel qual hem començat a creuar, a tota velocitat i sobre un pont de taules desballestat, entre les dues ribes.
Sí, ministra. Les constitucions, com tota la resta, es negocien quan cal. I ara, perquè la Constitució es compleixi i serveixi per als propòsits que han de ser l’objectiu d’una llei de lleis, ja cal començar a negociar-la. Entre tots, començant per aquells a qui la Constitució ni els agrada ni els importa una figa, i que, tanmateix, serien els primers afectats pel mal funcionament.