L’estiueig és ric en situacions quotidianes i anecdòtiques que, mirades de prop, poden resultar significatives d’actituds de fons ben curioses. Aquest estiu n’he pres nota de dues que, de tan normals, ens són ja invisibles, però que potser són símptoma d’una manera d’anar pel món i de rebre els de fora ben particular. La primera és en una zona turística catalana, un dia qualsevol. Tornem de la platja, relativament d’hora i, abans de dinar, diem d’anar a fer el vermut a una terrassa d’algun bar -n’hi ha molts a la zona- tal com havien fet de tota la vida, de tant en tant, els pares i els avis. Comencem a voltar, entorn de quarts d’una, i resulta que és impossible. Tots els bars de la zona tenen les taules més o menys parades o disposades per dinar i ens diuen que ni parlar de fer el vermut. Que ja és horari de dinar, perquè els estrangers dinen d’hora. I òbviament surt més a compte un dinar d’estrangers demanant paelles i sangries venudes com a absolutament tradicionals, autèntiques i genuïnes que no pas servir una canya, unes olives i unes escopinyes, com s’ha fet autènticament tota la vida. I tornem a dinar a casa sense fer el vermut. Si el volem fer un altre dia, l’haurem de fer a casa. De l’espai compartit a l’espai domèstic. L’espai compartit és per a les paelles i les sangries.
La segona pinzellada anecdòtica és fora, a les portes d’un monestir oriental. En el recinte hi ha un lavabo un graó per sota de la precarietat i s’ha de pagar una quantitat ínfima per fer-lo servir. Estem fent cua per entrar-hi quan arriba un autocar de turistes italians d’una certa edat, baixa tot decidida una senyora i es dirigeix a uns nens locals íntegrament en italià preguntant-los si allà és on s’ha de pagar pel lavabo, quan val i qui cobra. El que xocava del cas és la naturalitat absoluta amb què la senyora va deixar anar les seves preguntes i peticions en italià, absolutament convençuda que el món sencer tenia l’obligació d’entendre-la en la seva llengua, mentre que ella no tenia necessitat, no ja de parlar la llengua del lloc, que seria prou difícil, sinó ni tan sols d’intentar buscar una llengua pont –l’anglès, el rus, la llengua universal dels signes- o com a mínim demanar més o menys disculpes, amb un mínim d’empatia, per no poder-se expressar en cap llengua intel·ligible per als locals. Com passa tan sovint als hispanoparlants a Portugal, posem per cas, la dona donava per suposat que l’havien d’entendre parlant com si no hagués sortit de Milà, com parlaria a casa seva. Per sort d’ella, l’ús de la instal·lació era tan clar i unívoc que la barrera lingüística que no havia fet cap esforç per superar va resultar prou permeable perquè pogués fer el que havia anat a fer… Repeteixo: la qüestió no era que parlés italià, preciosa llengua, sinó la seva íntima certesa que tothom l’havia d’entendre en italià, a tot arreu, només faltaria…
Les dues mínimes anècdotes, estirades, poden ser significatives d’unes maneres d’anar pel món i d’unes maneres de rebre els qui venen de fora força paradoxals, en el fons. Figura que quan viatgem a un lloc és perquè la vida d’aquell lloc ens interessa. I la vida del lloc inclou els seus costums, les seves creences, els seus valors, la seva llengua, la seva cultura. No cal que els adoptem com a nostres, òbviament. Però tampoc no sembla gaire raonable menysprear-los i imposar els nostres als locals fins a fer-los abandonar els seus. Ja entenc que per a algú que té una taula a un bar de la costa és millor servir un dinar que una bossa de patates. Però hi ha una mentalitat social, una manera d’entendre les relacions amb els qui venen de fora, un grau de respecte pels autòctons, un orgull dels propis costums, que pot fer més o menys fàcil renunciar-hi per càlcul o per necessitat. Per entendre’ns, aquí costa prendre’s un vermut a la una perquè els estrangers dinen. A França costa molt dinar a les tres de la tarda, perquè els francesos ja no dinen.
Això pel que fa als locals. Parlem dels visitants. En principi vas a un lloc a veure com és el lloc, no a continuar vivint com a casa. Certament, s’han de fer ponts i s’han de trobar logístiques de comunicació. Però el turista demana paella i sangria perquè es pensa que està fent com els locals. I, en canvi, sense voler-ho i fins i tot sense saber-ho, està matant el costum local genuí de fer el vermut, perquè vol mantenir els seus horaris de dinar, que són diferents dels locals. La versió exagerada d’això és aquella gent de ciutat que va als pobles i es queixa que toquen les campanes de l’església. Van al poble perquè els agrada, diuen, la vida de poble. Doncs a la vida de poble s’hi incloïen les campanes, que ja hi eren. Van a un poble per fe vida de poble i el primer que demanes és, en certes coses, poden continuar fent tot el contrari, la vida de ciutat… i que la gent del poble es quedi sense les campanes de tota la vida. Quan pel mig hi ha la llengua, com en el segon dels casos de què parlava, hi ha visitants que van a casa dels altres com si no haguessin sortit de casa seva i esperen que els llocs que visiten –teòricament perquè els agraden!- s’adaptin a ells, sense que ells hagin de fer cap mena d’esforç per adaptar-se als llocs. Sense negociació ni terme mitjà: jo parlo en la meva llengua i ells m’han d’entendre. Perquè la meva llengua és de primera i la seva és de regional preferent. Anem als llocs a buscar el que és genuí dels llocs, el que ens ha atret, i quan hi som ho volem substituir –ofegant-ho- pel que portem de casa!
Certament, hi ha una altra actitud visitant possible, però encara és pitjor. Jo no vaig a aquest lloc perquè m’atregui la seva cultura, els seus costums, el seu menjar, la seva indumentària, les seves creences… Vaig a aquest lloc perquè hi fa sol i perquè les coses són barates. El lloc d’acollida no és una societat, és un paisatge buit. La gent local més aviat hi fa nosa. Llavors el turista-Pigmalió no veu el lloc on va com una societat i un territori tan respectable com el seu, sinó com una mena de contenidor buit en el qual pot continuar fent la seva vida de sempre, un fang sense forma que pot modelar com li doni la gana, perquè la gent que hi viu li importa un rave. Anar pel món com si no haguessis sortit de casa. Anar pel món sense rebaixar-te a respectar el que hi ha a la casa dels altres. (I no seria procedent dir allò del “si és que hi ha cases d’algú”, perquè els qui van així pel món estan convençuts que casa seva és casa seva i casa només seva). El turisme ens forneix dia a dia multitud d’anècdotes mínimes que transparenten aquestes actituds: els qui van als llocs sense respectar els llocs i els locals que reben els de fora renunciant al que són, per servilisme o per càlcul. Només el turisme?
