Una de les principals responsabilitats socials dels historiadors consisteix a alertar la col·lectivitat quan la situació sembla perillosa, la desinformació circula per damunt les nostres possibilitats, i ens endinsem en el cul-de-sac de les decisions equivocades. Les informacions sobre el que s’esdevé a Ucraïna, un conflicte bèl·lic de primera magnitud a dins el nostre continent, a banda d’una disminució d’intensitat, van sobrades de sensacionalisme i mancades d’anàlisi. En altres termes, la major part de la societat europea viu en la ignorància d’una guerra que pocs entenen, i que, tanmateix, afecta en major o menor mesura a tots els europeus. Per posar un exemple, no s’entén l’onada inflacionària d’aquests darrers anys sense la decisió irresponsable d’imprimir més euros i més dòlars per sostenir una guerra de desgast en què els ucraïnesos són les principals víctimes d’un conflicte típic de delegació.
Ara que som en ple mes de juny, resulta altament recomanable mirar-se una sèrie de la BBC del 2013, “37 dies”, on es relata de manera dramatitzada, la concatenació d’errors diplomàtics que van empènyer en un breu període de temps (del 28 de juny a l’1 d’agost del 1914) a la Primera Guerra Mundial. Allò va ser un exemple de com la concatenació d’errors de càlcul, sentit de l’oportunitat, rivalitats geopolítiques, prejudicis ideològics i manca de responsabilitat de les elits va dur a tota una generació d’europeus a matar-se entre si, en una guerra que, en el fons, com afirmen historiadors com Eric Hobsbawm, va ser una mena de segona guerra dels trenta anys si entenem la del 1939-1945 com a resultat dels errors de Versalles.
Afortunadament, la història no té per què repetir-se, tot i que sovint experimentem inquietants similituds. Poc s’ha parlat de la cimera de Ginebra de la setmana passada, on teòricament es va celebrar una reunió internacional (sense Rússia) per preparar la pau a Ucraïna. Com passa sovint, les informacions periodístiques van ser parcials i un punt incomprensibles. Com passa sovint, els països de l’OTAN la van presentar com a una victòria, quan la lletra petita, per contra, sembla anar en la direcció contrària. Bàsicament, la trobada va servir per validar un seguit de decisions preses d’antuvi, com la possibilitat de poder atacar Rússia amb material (i suport logístic) de l’OTAN, amb el risc d’escalada bèl·lica que comporta (i cal ser molt mesurat quan ataques un país amb milers de caps nuclears). I també va quedar clar com les sancions econòmiques a Moscou no han fet ni pessigolles a Putin, que va articulant amb una força creixent (una força que s’incrementa a mesura que la impotència de l’exèrcit ucraïnès s’estavella contra la potència del rus) un lideratge alternatiu amb els BRICS. El document final no va ser signat ni pel Brasil, ni per Sud-àfrica, ni per l’Índia (líders respectius d’Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia central), ni tampoc una Xina que va assumint a poc a poc, amb la paciència que caracteritza una societat mil·lenària, el seu paper de superpotència econòmica i tecnològica.
Dèiem que resulta una escalada perillosa perquè Rússia ja ha estat atacada a molta distància de la frontera ucraïnesa amb material occidental (que només saben manegar militars de l’OTAN, i a partir del coneixement de les coordenades subministrades per l’espionatge USA), a banda de diverses operacions de guerra híbrida (com ara el sabotatge del gasoducte North Stream l’any passat), i que representa una aposta cada vegada més arriscada, i que ens està involucrant a tots els ciutadans europeus en contra del seu coneixement o consentiment. I probablement, l’escalada pot anar a més durant les pròximes setmanes, perquè el Departament d’Estat nord-americà tem el novembre. No pas pel general hivern, sinó perquè tot indica que Trump guanyarà les eleccions presidencials i que això pot fer girar la política exterior dels Estats Units en una direcció aïllacionista, i amb certa voluntat d’arribar a un acord de pau amb Moscou.
La qüestió ucraïnesa, com l’atemptat de Sarajevo del 1914, resulta una concatenació d’errors. Certament, l’espionatge occidental (i aquí cal incloure també una Alemanya que sempre ha contemplat l’est com a una àrea d’expansió colonial) va propiciar un acostament a Kíiv per fer canviar de bàndol i els equilibris de poder a una Ucraïna que tradicionalment ha resultat un vesper cultural, lingüístic, religiós o històric. No cal tenir gran imaginació per entendre que les anomenades “revolucions de colors”, a banda de la insurrecció de Maidan van representar un intent d’expansió geopolítica que va acabar malament. Com també va acabar malament l’intent d’acostar Geòrgia a l’aliança atlàntica, i que va culminar amb una dura derrota militar a mans de Rússia el 2008 (i que darrerament tracta de reactivar-se). Tanmateix, en tota confrontació geopolítica, sempre hi ha un conflicte intern on les parts enfrontades miren d’utilitzar les superpotències en benefici propi. La irresponsabilitat del govern ucraïnès, obsessionat a assetjar els districtes russòfons (prohibint, per exemple, la llengua o generant una política agressiva contra els ucraïnesos orientals), va provocar la independència primer, i l’annexió posterior russa, de Crimea. I, posteriorment, una guerra de desgast al Donbàs, que finalment ha culminat amb una guerra a gran escala a menys de mil quilòmetres d’Alemanya. L’absència de mecanismes internacionals per resoldre qüestions delicades com el principi d’autodeterminació ens ha portat on som. En la vida, i en la política, desestabilitza més l’opressió que la llibertat. I és obvi que si realment es vol arribar a una fi de la guerra ucraïnesa serà necessari un referèndum d’autodeterminació de les àrees russòfones amb el cens de 2013.
També és cert, i aquesta és una interessant reflexió d’Emmanuel Todd, que la diplomàcia nord-americana, on tradicionalment els jueus han tingut un paper destacable, mira amb molta reticència Kíiv. Cal recordar que durant la Segona Guerra Mundial, els ucraïnesos van participar de manera molt activa en les persecucions antisemites, i això és quelcom que molts alts funcionaris difícilment oblidaran. És cert que Zelenski és jueu russòfon, tanmateix, això no necessàriament vol dir gran cosa, tenint en compte que és un dels principals falcons antirussos. D’altra banda, també cal tenir en compte que la diplomàcia nord-americana d’aquest segle ha estat un veritable desastre. Les intervencions exteriors a l’Iraq o Afganistan han suposat derrotes militars i diplomàtiques que han evidenciat la feblesa de la superpotència nord-americana, cosa que ha afavorit l’emergència de blocs alternatius (que no es caracteritzen precisament per la seva estima per l’economia de mercat i la democràcia liberal). En altres termes, que els errors geopolítics de les darreres dècades està provocant que, en un món multipolar, noves i velles potències econòmiques i militars puguin sospesar que potser ha arribat el moment d’expandir internacionalment el seu paper, i desafiar occident. A tot això, cal afegir que els errors nord-americans tenen a veure amb obsessions difícils de comprendre. Rússia no és cap amenaça, i en l’àmbit europeu, hauria estat una bona idea la seva integració en el bloc europeu, si més no, aquesta va resultar una possibilitat plausible (i probablement intel·ligent) fins a finals del segle passat. Ara ja tot sembla massa tard. Per contra, el món islàmic, com ja va vaticinar Samuel Huntington, i com demostra l’expansió de les diverses franquícies d’Estat Islàmic i Al-Qaida per l’Àfrica, l’Àsia, i als suburbis de les ciutats europees, sí que representen una amenaça més creïble. Amb la diferència, potser, que els seus patrocinadors, les petromonarquies del Golf, han aconseguit disposar d’un poder polític, econòmic i cultural important, especialment en el món de les finances, i per tant amb gran capacitat de comprar voluntats.
En resum, el conflicte d’Ucraïna, fruit d’una concatenació d’errors, en la situació actual, només sembla susceptible d’empitjorar. I les decisions de la classe política occidental, normalment sense llums ni taquígrafs, ens ha portat per la porta del darrere al que Rafael Poch de Feliu, probablement un dels millors periodistes europeus sobre temes internacionals, ha batejat com a segona guerra freda, una expressió que aquest antic corresponsal a París, Berlín i Moscou, ha cisellat a propòsit d’aquesta cimera que ha passat pràcticament desapercebuda a l’opinió pública. I ho ha fet, perquè probablement el periodisme del nostre país necessita millorar.
