Tres dies després d’una jornada distòpica, que hauria semblat conspiranoia si algú l’hagués pronosticat, encara no se sap què la va causar. I no és clar que s’acabi sabent. Si ja va passar amb l’avaria que va anul·lar Rodalies el 12 de maig de l’any passat, dia d’eleccions, encara més amb aquesta apagada dels anys 50 en ple segle XXI. Difícilment se sabrà la veritat. Fins ara, els màxims responsables del desastre, govern espanyol i Red Eléctrica de España, s’han limitat a demanar a la població que calli i que esperi. I que no es munti pel·lícules.
Que no va ser cap ciberatac. Que van ser les renovables. Que no va ser REE. Que no va ser el govern. Però sense dir què va ser. S’han d’estudiar milers de dades, diu REE. El govern [espanyol] ha exigit a REE –l’Estat n’és el màxim accionista– que doni explicacions, diuen “fonts” de la Moncloa. Que sembli que Pedro Sánchez es posa dur amb l’exministra d’Habitatge de Zapatero, Beatriz Corredor, reubicada a través d’una porta giratòria de dimensions de catedral gòtica com a presidenta d’aquesta macroempresa que ens té agafats pels watts.
La segona apagada, la informativa, s’ha consumat i s’allarga. La transparència no existeix. El que vivim és l’era de la tinta de calamar, el segle d’una manipulació gens refinada però sí molt afinada, estudiada al mil·límetre per una pila d’experts en comunicació institucional, que es paguen amb diners públics i que en lloc de servir per comunicar el que s’hauria de comunicar a la població treballen per salvar el cul al seu cap. Encara és més pervers un sistema de mitjans de comunicació que, amb excepcions, tendeix a ser tolerant i fins i tot còmplice. I el tret de gràcia per acabar de matar la mirada crítica que s’hi podria adreçar és la mitificació d’aquests mecanismes, com si fossin un art noble, en sèries que saturen la mirada i el cervell i dels espectadors i els fan creure que tot plegat és fascinant. Mentrestant, es perd cada dia l’oportunitat de dir prou.
