Avui llegia a Instagram que Spotify comença a valorar la possibilitat de declarar un Dia Shakira al món: per l’èxit de la seva música al llarg del temps, però sobretot per la quantitat de reproduccions que tenen les seves darreres cançons, i pels milions de visualitzacions que tenen els seus vídeos.
Així que, malgrat que aquesta setmana havia pensat escriure aquest article posant el focus en com se’ns han normalitzat les notícies diàries que evidencien com d’envoltades estem, de violències masclistes i de patriarcat (fa tot just uns dies, per exemple, a Catalunya Ràdio ajuntaven en un sol minut de les notícies el darrer feminicidi a Tarragona, la notícia dels nois d’Almendralejo despullant noies fent servir les tecnologies i difonent les seves fotos, i la dels 1600 policies investigats a Londres per haver estat denunciats per abusos sexuals), de cop i volta amb això de l’Spotify he pensat que millor escriure sobre Shakira, perquè he recordat la quantitat de gent que m’ha dit, arran de les seves darreres cançons, que no els agrada. D’acord: que sí, que sí que us havia agradat i que fins i tot havíeu ballat algunes de les seves cançons… aquella del mundial i d’altres de les més mogudes, però que això que en faci tantes, darrerament, ventilant coses d’en Piqué, de la sogra, del sogre i de la indemnització que no ha cobrat a casa de l’ex la mainadera “potser és massa”.
Ja sé per què no us agrada Shakira, per què us incomoda que tregui de casa i passegi pel món sencer allò que en diem “els draps bruts”: perquè la nostra continua sent una societat eminentment patriarcal que funciona, encara, des del paradigma que hi ha coses que poden veure’s i fer-se en públic, i coses que s’han de viure en privat. Sobre la divisió entre públic i privat de la realitat humana que converteix algunes coses en “més d’homes” i d’altres en “més de dones” van treballar molt, escriure molt i van fer molta política les feministes dels anys vuitanta i noranta: potser ara costa més de percebre aquesta divisió, precisament gràcies a elles, perquè avui és més subtil, però pensem només que fa unes quantes dècades el ben vist era que els homes fessin un paper més públic, com el de sortir de casa per treballar, anar al bar, o fins i tot tenir amants, i que les dones n’havien de fer un altre, més privat, per mantenir la casa neta, per vetllar per l’alimentació, per la criança i, per descomptat, des d’on no podien enamorar-se de ningú més que no fos del marit a qui calia, a més, atendre per mandat i per obligació fins i tot quan fos sota abús, perquè tot allò era normal i era “la vida privada de les persones”. Sovint la “privacitat” s’ha convertit en una presó per a les dones, i sovint, a més, ha calgut recordar al món que “allò personal és polític”, perquè sens dubte és allò que succeeix persona a persona el que transforma el món.
Que les cançons de Shakira són les d’una dona que sap que la seva llibertat és l’única que l’ha d’orientar, i que des d’aquí s’ha sumat als feminismes, ho sabem moltes des de les seves primeres cançons, les de fa anys i panys: no parlo només de la més fàcil, Las de la intuición, sinó de cançons com la de Pies descalzos, sueños blancos on clarament apuntava ja maneres de feminista i on ja explicava al món què sentia i vivia ella en primera persona.
El tema, però, no és Shakira, que ho té clar: el tema és que segueix incomodant que les dones ventilin el que senten, el que viuen i el que pensen, que incòmoda que ho facin amb relació a vincles amb homes i que posin en perill, llavors, la casa i l’honor. Per pensar-hi.
