La llengua alemanya té la capacitat per encunyar en un sol i llarg vocable conceptes complexos; el que encapçala aquest escrit, schädenfreude, significa l’alleujament que íntimament sentim quan contemplem la tragèdia aliena i som conscients d’haver-nos-en lliurat. No cal sentir-hi remordiment; és una sensació ben humana, que mal gestionada esdevé morbositat. En la seva primera dimensió pot abocar la gent a la solidaritat; en la segona, a la crítica irreflexiva sobre el que no s’ha fet bé i que des del sofà de casa tots gestionarien millor. I tot això ha succeït, a banda el saqueig de comerços i la proliferació d’estafadors que en les xarxes s’han fet passar per voluntaris recollidors de recursos per als damnificats.
Quan començava a escriure aquesta peça, pensava reflexionar des del punt de vista constitucional sobre l’estat d’alarma que sens dubte hauria d’haver estat declarat en circumstàncies com les que s’estan produint a conseqüència de la DANA, perquè ni el president Mazón l’ha demanat, tot i que podia, ni el president Sánchez l’ha declarat, tot i que, se li demanés o no, hi estava legitimat. Mazón y Sánchez són, cadascú en el marc de les seves competències, la perfecta metàfora del que en general ha succeït en les institucions: d’una banda, una preocupació fonamental pel relat, on ningú podia afavorir l’altre, ni ajudar-lo, en l’immoral convenciment que es juguen amb tot això moltes cadires i vots. Però, d’altra banda, ben segur els paralitzava tots dos una gran por d’equivocar-se: Mazón sabia el que significava paralitzar l’economia un dia laborable, si després els pronòstics meteorològics no s’haguessin complert, quan, en canvi, ho han estat de manera tan agreujada. I Sánchez podia recordar tot el que li van retreure durant la pandèmia quan va declarar l’estat d’alarma que, després, a més, el tribunal constitucional va declarar il·legal, també per quedar-se curt. Massa mediocritat per a tantes facultats de poder. Més vides perdudes en la demora.
Però tot aquest debat, que ha sepultat el que teníem sobre Koldo i Errejón, com ho ha fet amb cases, cotxes i sobretot, malauradament, amb les persones que a hores d’ara no volen comptar com a cadàvers, a la vegada ha de conviure amb l’amenaça de revolta social que hem vist reflectida en l’atac sofert pels reis i pels presidents dels governs autonòmic i central quan han intentat mostrar-se empàtics amb víctimes i voluntaris adolorits per la comuna incompetència, els mutus retrets institucionals i la desolació produïda. La gent no està disposada a permetre que ningú guanyi en aquest despropòsit, i fan bé. Sols els queda recordar dues coses: que si tot esclata després és com un riu rabiós que sense aturador es desferma muntanya avall i no distingeix bons de dolents quan els atrapa; i que un article de la Constitució consagra la responsabilitat dels poders públics per no dur a terme amb eficàcia les seves funcions. Ho diu encara amb més contundència de l’administració de justícia… que rebrà sens dubte moltes demandes pels greuges causats amb aquesta globalment pèssima gestió. També pel fet de no ser en la pell dels nostres polítics podem sentir la resta schädenfreude.
