No cal ser politòleg per constatar allò que pensa l’independentisme del carrer. Només cal parar l’orella: som en un cul-de-sac. El clima de desencís i desconcert hom el flaira en cada conversa. Sense abandonar la seva filiació, són molts els compatriotes que han tirat el barret al foc davant el trist paper de pocapena dels dirigents polítics dels partits. Els heu observat bé, com parlen i gesticulen? Podeu albirar alguna idea suggestiva en les seves paraules? Amb el posat, el to i el somriure del nou president del Parlament, en tenim prou per saber que, amb aquest estil polític, estem condemnats a la derrota permanent. No podem inspirar gens de respecte.
Segurament, gràcies al clima d’eufòria i mobilització que vivia la Nació amb el pre- i el post- del primer d’octubre, aquestes coses quedaven més dissimulades. Pocs eren el que pensaven si estaven o no capacitats per culminar el que prometien amb hipòcrita seguretat. L’anàlisi sobre les seves aptituds que alguns podíem fer, eren contestades amb estirabots que posaven en tela de judici el nostre compromís amb Catalunya. Ara que finalment li han vist el cul, diuen que és femella. Bona notícia.
Miren, això sí, d’emmascarar com poden la indigència discursiva de tots els protagonistes, siguin del partit que siguin. Aquesta és la raó per la qual fa vergonya escoltar la majoria d’entrevistes que fan a consellers, caps de partit o diputats els grans mitjans de comunicació. Tot és amable i ben ensabonat, no fos cas que allò que tothom sospita s’ensenyés al bell mig de la plaça.
Per tot plegat, no ens pot sorprendre que a tots ells els hagi agafat amb el pas canviat el nou paradigma que comença a viure Catalunya. Creien que podrien anar tirant eternament de la rifeta amb la comèdia de la repressió, l’exili i l’Espanya dolenta que no ens vol entendre. Però com que ja no vivim en una autarquia i la tecnologia fa el món més petit, els grans problemes de les societats occidentals es globalitzen. Agradi o no, la immigració, la delinqüència en els carrers de les ciutats, l’empobriment de les classes mitjanes, la sensació de pèrdua de la identitat col·lectiva o l’accés a l’habitatge són les coses comunes que avui amoïnen als habitants de Milà, Lió o Barcelona. Només als cínics o als curts de gambals els pot sorprendre la victòria d’ahir del Reagrupament Nacional a França.
Aquest escenari que tenim entre nosaltres no ha estat pas una sorpresa. Era el més previsible quan hem assistit tots plegats a la simplificació ideològica dels grans reptes als quals s’enfronta Europa, per exemple. Catalunya no n’ha estat una excepció. Però a casa nostra tot té un to encara més lànguid i desgraciat. En quatre dies, hem passat de discutir sobre com fer la independència a fer-ho sobre si pot haver-hi o no una substitució demogràfica. Hem fet un pa com unes hòsties i els seus principals responsables encara tenen la barra de dir que volen seguir governant.
El pitjor que pot fer l’independentisme, sigui del color que sigui, és continuar com si no passés res i voler continuar vivint un onze de setembre permanent amb eslògans i samarretes de colors que ja no mobilitzen a ningú. Ignorar la realitat majoritària i quotidiana és la millor recepta per culminar el suïcidi polític col·lectiu.
