Potser un dels pares d’Europa serà algun dia també un dels pares de la fe cristiana. El Papa ha iniciat el procés que podria portar a la beatificació de Robert Schuman. Sí, tal com ho heu llegit. Un dels pares fundadors de l’Europa moderna, el que més va lluitar per tal de crear la Comunitat Econòmica, i per tancar les ferides de les dues guerres mundials, podria arribar a ser sant. El procés és llarg i complicat, però ja s’ha culminat amb èxit la primera fase. El Vaticà ha reconegut les virtuts heroiques de Schuman i per tant des d’ara porta el títol de venerable personalitat del cristianisme.
Certament, l’home va ser un catòlic devot. No li va faltar resignació i fe en el seu periple vital, que si bé no va ser angelical, realment va partir d’una aventura profundament europea. Va néixer a Luxemburg, però aviat va passar a Alsàcia quan era part d’Alemanya; en arribar la primera guerra mundial, va lluitar a l’exèrcit del Kaiser. Per això en acabar el conflicte, i en passar el seu territori a mans franceses, se’l va considerar poc fiable i sospitós de germanofília. Tot i així es va involucrar en política a França.
Quan va esclatar la segona guerra mundial, Schuman ja era ministre, i va cometre el que es considera el pitjor pecat; donar suport al mariscal Pétain en la seva empresa ultra-catòlica i en la seva rendició a Hitler. També és veritat que se’n va distanciar aviat, va ser detingut per la Gestapo, es va escapar i va penedir-se del seu col·laboracionisme, tot desapareixent en la clandestinitat. Però quan van marxar els nazis, i Pétain va caure davant l’ofensiva aliada, no el van considerar gens innocent. El nou govern francès el va declarar indigne, i no va ser fins passada la guerra que el general De Gaulle el va perdonar.
Aquest franco-alemany-luxemburguès, doncs, es va redimir amb la tasca gegantina de reconciliació que calia abordar després de la catàstrofe. Sabia parlar perfectament francès i alemany, coneixia els dos sistemes polítics, i creia en la necessitat de superar els antics fantasmes. S’hi va posar a fons, i de fet va ser l’arquitecte principal de la nova Europa. El 1950, amb la Declaració Schuman, va marcar les línies mestres del projecte. Avui, la data en que va presentar l’esmentada proposta, el 9 de maig, és el Dia oficial d’Europa.
Tot això està molt bé, i sens dubte l’home es mereix el millor reconeixement de la Història. Que hagi de ser beatificat o no ja són figues d’un altre paner. Com se sap, esdevenir sant demana proves d’algun miracle. Podem dir que la creació de la Unió Europea n’és un; o l’eradicació de guerres a l’Europa Occidental un altre de ben gros; o fins i tot la carrera personal d’aquest polític, que va saber navegar en aigües molt turbulentes… Però miracles en el sentit canònic, d’aquells que impliquen curacions misterioses o fets sobrenaturals, no se li’n coneixen.
Així que l’església ja decidirà què vol fer amb aquest procés. Si se’m perdona la immodèstia d’opinar, jo sóc del parer que més valdria no barrejar els cèsars amb els déus, perquè és evident que fer política en la primera meitat del segle XX, amb tots els embolics i tensions pròpies del moment, no devia ser cap tasca càndida i beatífica. Calia enfangar-se fins dalt, com va haver de fer Schuman en moltes ocasions. D’altra banda, no estic segur que amb els temps que corren, a Europa li convingui tenir de patriarca fundador un sant reconegut de l’Església catòlica. Sobretot quan el projecte que Schuman va ajudar a fundar presumia de ser laic i obert a totes les creences. Precisament per evitar el sectarisme i els errors d’apropiació que s’havien comès en el passat. És possible que ell mateix no veiés la idea amb gens de simpatia.
Però en fi, si adreçant-li alguna pregària a Sant Robert Schuman aquest pogués resoldre el cacau del Brexit o el desprestigi de la UE i de les seves institucions i, de passada, algun detall del dossier català avui a les institucions europees… Doncs potser pagaria la pena de provar-ho… perquè pitjor que ara no crec que ens vagi, oi?
