Sant Jordi i la Catalunya de ficció

Sant Jordi és un sant llegendari, tan poderós que desferma la passió i l’entusiasme cultural i ens fa sentir com si fóssim la capital cultural del món. El país que més estima els llibres i les flors, un exemple per a la humanitat sencera. El país de la revolució dels somriures i l’amor a les lletres, a tota forma de cultura.

I un be negre. O millor dit, i un drac negre.

Cert que Sant Jordi és una bonica tradició cívica, una festa transversal, que aplega més gent que qualsevol altra diada, que convida a sortir al carrer i fer coses estranyes, com comprar llibres i roses. Cert que ajuda a teixir lligams en una societat més desteixida i esfilagarsada del que volem admetre, amb menys identitat compartida de la que diuen la doctrina oficial del catalanisme i del castellanisme.

Els mitjans contribueixen poderosament a construir el relat de la diada de Sant Jordi, com si fóssim la pàtria dels llibres: tot són novetats, autores i autors firmant exemplars a dojo, gent fent cua per aconseguir un llibre, enamorats i enamorades buscant roses per als seus dracs i dragones…

Però aquest bell relat no acaba d’encaixar amb les dades, sempre tan fredes i emprenyadores. I en el cas dels llibres, sempre tan misterioses: curiosament, o no tan curiosament, no hi ha manera d’aclarir-se amb les vendes, amb la facturació, amb els èxits editorials, amb els llibres més venuts… Podem anar a la lluna, però no és possible saber quants exemplars s’han venut de veritat de tal o tal altre llibre, i el mateix passa amb gairebé tota la cultura, oh misteri de misteris, plena de subvencions màgiques, de veritats ocultes, de preses de pèl, de castes i de fantasmades.

Ja és curiós, ja, que en la festa del llibre els únics que no fan diners siguin els autors i autores dels llibres. Ni els pagesos que conreen les roses. Ni els floristes ni les llibreries.

Qui redimonis fa diners amb tota aquesta història, si els escriptors no poden viure dels llibres ni els pagesos de les roses?

I les dades? Som-hi, que n’hi ha per donar i per vendre, però no te’n creguis cap ni una.

Diuen que set de cada deu catalans llegeixen un llibre al trimestre, és a dir, quatre cada any. Impressionant, però no quadra… Diuen que un de cada tres catalans llegeix habitualment en català, però sis de cada deu tenen el castellà com a llengua principal de lectura… Ui, tampoc no acaba de quadrar. També diuen que un de cada tres catalans no llegeix cap llibre a l’any, ni que el matin, ja se sap, són tan cars… O que dels més moderns, que prefereixen els llibres digitals: un 66% els baixa de franc, segurament per allò de l’amor a la cultura…

Però tranquils, que tenim eines molt fermes. Una d’elles és un fantasmagòric Pla Nacional del Llibre, al qual el 2022 es va destinar la formidable xifra de… 106.000 euros. Però els diners no ho són tot, en aquesta vida. Per sort tenim un Consell Nacional (he dit Nacional?) de la Lectura, amb això ja estem salvats.

I del pressupost dedicat per les institucions al llibre i a la cultura, millor ni en parlem, perquè acabaríem plorant amargues llàgrimes sobre les roses que encara no s’han marcit. El mateix podem dir dels recursos privats. Pela amb deu, que es deia abans. Molt espectacle, molta promoció, molta patum per metre quadrat, moltes xarxes, poca teca.

I una darrera dada: el sector del llibre en català mou aproximadament, un altre misteri, uns 250 milions d’euros a l’any. El pressupost d’un ajuntament mitjà, per situar-nos, dedicat a uns 19.000 llibres que es publiquen anualment. Misèria, vaja, per a autors i autores, editors, llibreters. I no ens oblidem dels floristes.

Aquesta és la crua veritat que amaga el drac de la diada de Sant Jordi, la cara fosca de la lluna, de tota l’excitació mediàtica al voltant de la festa del llibre i la rosa: al final, ningú no escriurà llibres ni conrearà roses, però continuarem dient-nos, encantats d’haver-nos conegut, que no hi ha festa al món tan cultural i sentimental com la nostra. I millor, per creure’ns aquesta mentida colossal, que no comparem les nostres patètiques dades amb les de cap país que de veritat, de veritat, tingui els seus fonaments en la llengua i en la cultura.

Millor ben ignorants i ben feliços i que bonica, intensa i meravellosa, que va ser la diada d’aquell any… i quants llibres i roses es van vendre i tot això i fins a l’any que ve.