Reconec que, de vegades, gairebé em trec el barret davant la impassibilitat amb què Pedro Sánchez rep els esdeveniments: viatja a Barcelona, es troba amb Pere Aragonès –no hi ha gaires dades sobre el contingut real d’aquesta ‘cimera’–, aquest divendres viatja a Euskadi per garantir que la fidelitat dels seus aliats nacionalistes bascos és més gran que la dels catalans, i afronta amb cara de pòquer, ni una arruga, tot el que a continuació li ve, que no és poc precisament. Li, ens, esperen unes jornades d’enorme voltatge polític, que a qualsevol que no sigui Sánchez podrien electrocutar-lo, i que als altres ens podrien deixar carbonitzats. A ell, sospito, no.
Aquí estan plantejats ni més ni menys que la solució, o no, de l’anomenat ‘conflicte català’ i el dilema, personal, d’haver de rebre, o no, un jutge a la Moncloa perquè li pregunti a ell, al president del govern de la cinquena potència d’Europa, per les activitats presumiblement delictives de la seva dona, la d’ell, el president de la cinquena –o era la quarta?–potència, etcètera. No em diguin que no té el seu què aquest pla, ehem, estiuenc per iniciar el ferragosto.
Així que, abans d’anar-se’n a unes vacances tòpicament merescudes a Doñana, o a La Mareta, que tampoc no està malament, el president de la quarta/cinquena nació, etc ha d’afrontar un repte personal i un altre d’Estat de primera magnitud. Perquè no tothom està capacitat per enfrontar-se a un repte tan corrosiu per a la pròpia imatge com el que li planteja un jutge abans desconegut, de cognom Peinado, que vulgui presentar-se dimarts a la Moncloa amb escorta i càmera de vídeo per gravar la compareixença del president com a testimoni de les presumptes malifetes de la senyora Begoña Gómez, l’esposíssima. I aquest president ha sortit per on ha pogut, reclamant, penso que amb raó, declarar com a testimoni per escrit, preservant la dignitat de la presidència del Regne d’Espanya davant d’un jutge que el menys gros que l’anomenen ja obertament a les files del PSOE i del govern central és ‘prevaricador’. Entre moltes altres floretes sense precedents que aquí i ara m’estalvio.
Aquest és el pla número u del thriller. El número dos és la certesa que ‘alguna cosa’ d’indubtable transcendència passarà en la ‘qüestió catalana’, que és com en determinats despatxos monclovites es diu a la, sembla, imminent investidura com a president de la Generalitat catalana de Salvador Illa, un home de la casa –monclovita, és clar–. Per a això haurà d’esquivar determinats obstacles de primera magnitud, entre ells que Esquerra Republicana de Catalunya, que és un orgue de gats, textual, doni suport a Illa com a president del Govern. I, perquè ERC doni suport a Illa, han de ser primer els militants d’ERC, 8.600 en total, els que aprovin que els dirigents del partit, que ara mateix ja gairebé ni se sap qui són, accedeixin a la investidura de l’exministre de Sanitat socialista, home, per cert, ho repeteixo per si ens n’havóiem oblidat, molt aferrat a Pedro Sánchez.
Bé, tot això és el que ja se sabia. El que potser no se sap tant és que els dirigents d’ERC, els que siguin, començant pel dimissionari Pere Aragonès, semblen haver garantit als seus interlocutors a Madrid que tenen assegurat el sí de la militància a la consulta interna. Ells calculen que, de les bases que acudeixin a la votació interna, potser el pròxim dia 1 –això no estava ni tan sols assegurat quan escric aquestes línies–, més de la meitat, uns tres mil, es decantaran pel ‘sí’ a la investidura del socialista, que s’ha convertit, per a la Moncloa, gairebé en una investidura del mateix Pedro Sánchez, que s’ho juga tot a aquesta carta. Així que, si es mira bé, Sánchez depèn del que decideixin uns tres mil senyors i senyores d’ERC.
Després, si Illa aconsegueix la investidura, a la Moncloa trauran pit i diran ‘hem guanyat davant de tot i davant de tots’. M’asseguren que ja donen per descomptada una reacció enfurismada de Puigdemont, que inexplicablement encara semblava no saber que ell mai no seria el president de la Generalitat, i que entrarà –o no–a Catalunya per estar críticament present –o no–a la sessió d’investidura d’Illa, suposant, ja dic, que Illa/Sánchez ho hagin aconseguit llavors, diguem-ne la primera setmana d’agost.
I llavors poden passar dues coses –perdó per l’eterna alternativa, però no soc jo qui les planteja–: que Puigdemont sigui detingut per l’ordre del jutge Llarena… o que tots facin els ulls grossos, procedeixin a un tràmit administratiu gràcies al qual l’expresident retornat declari durant uns minuts, un parell d’hores com a màxim, en algun jutjat o comissaria i quedi en llibertat a l’espera d’altres tràmits administratiu-judicials-policials que es dilataran ad kalendas graeques. Fins quan sigui convenient, que ja se sap que és una cosa força, ehem, subjectiva.
Aleshores, suposant que tot això sigui així -que admeto que és molt suposar, atesa la bogeria imperant en la nostra política- s’haurà obert una nova etapa a Catalunya i potser a la resta d’Espanya. Un ‘Govern Illa’ asseguraria unes noves relacions, més estretes, amb el govern central, per més que estigués lligat curt pels independentistes catalans d’ERC –aleshores Junts ja hauria passat a formar part d’una oposició total, cosa que es dona per descomptada.
Així que, en endavant, la desafecció de Junts de Puigdemont, dimiteixi o no aquest de la vida pública fent bones les seves promeses, inauguraria una etapa d’inestabilitat al govern central, desproveït de suports suficients al Congrés dels Diputats, i obriria una via perquè, en algun moment d’aquesta tardor, o al començament del 2025, Sánchez hagi de convocar unes eleccions anticipades, donant per finalitzada, molt a desgrat seu, la legislatura.
Esgotador, oi? Doncs aquest, suposant que vostè hagi tingut la paciència infinita d’arribar fins aquí, és el panorama més probable, que no pas l’únic possible, és clar, perquè Sánchez és com aquelles piles de l’anunci, que ‘duren, duren, duren…’ I el que precipitarà tot això, sigui el que sigui el que es precipiti, passarà en els pròxims cinc dies, la setmana que ve, previsiblement. Previsiblement, insisteixo, perquè aquí ja no hi ha qui faci pronòstics segurs.
El que sí que dic és que, en tot cas, abans d’anar-se’n a les vacances a Doñana, Sánchez té unes quantes barreres per saltar. Personal i en la seva condició de cap del govern de la quarta/cinquena, etc. Que tot l’embolic exposat depengui del vot de tres mil senyors/es és una mostra més de la debilitat estructural de la política espanyola, o d’una situació a què el mateix Sánchez l’ha exposat. Que la bastida personal del protagonista de l’obra depengui de les ‘entremaliadures’ –així m’ho va qualificar un notori socialista—d’un jutge que si més no té un comportament atípic, ho anomenarem així, també mostra l’escassa solidesa del sòl en què ens movem tots, que és el terra que els habitants de l’entramat monclovita han enguixat, que alguns personatges han pavimentat i que entre tots hem consolidat accedint a caminar-hi.
Pot ser que tota aquesta comèdia, que en qualsevol moment podria convertir-se en tragèdia segons la definició marxista, acabi amb Pedro Sánchez entonant una ària triomfal agafat del braç de Salvador Illa i amb un peu sobre el cap del cadàver judicial del magistrat Peinado al decorat final i abans que caigui el teló als acords de Wagner. De molt pitjors n’ha sortit Sánchez tenint moltes menys cartes de les que ara té a Catalunya i comptant amb adversaris molt més ben armats que el jutge de la plaça de Castilla madrilenya.
En tot cas, el que sí que els dic és que el president, que els periodistes encara ni sabem si compareixerà finalment la setmana que ve a la tradicional roda de premsa amb què conclou els cursos polítics, té davant seu uns dies que per a qualsevol que no sigui ell serien d’infart. Però Pedro Sánchez, que es va desfent dels seus enemics –el proper a caure serà, és clar, l’exiliat Puigdemont, després d’haver descavalcat Esquerra i d’haver deixat a la cuneta dirigents del PP, de Ciutadans, de Podem—no és home procliu a infarts ni a desànims: la deessa Fortuna continua somrient-li cada dia. O això, si més no, creu ell. I això, almenys, és el que segueix semblant. Compte, Sánchez, recorda’t, almenys per uns minuts, que ets mortal. Creuen que ho recordarà?
