Un periodista mai ha d’intentar posar o deposar un polític, ni un president d’un banc, ni l’entrenador de la selecció de futbol. Però sí que ha de recollir el que sent en diferents sectors, encara que no pugui a vegades citar fonts concretes. I que Pedro Sánchez, completament acorralat, ha arribat al final del seu trajecte polític, malgrat el bé que van les dades macroeconòmiques i malgrat que les enquestes li continuen donant set milions de vots, és un clam. Fins i tot, fixi’s el que li dic, entre alguns dels seus. La raó és que ni el campió del món de la resiliència, títol que bé podria correspondre-li a Pedro Sánchez, pot raonablement -raonablement, dic- aguantar ja ni un ‘round’ més.
El que va ocórrer aquest dijous és simptomàtic: el Govern no va aconseguir -era l’esperat, clar-aprovar en el Congrés l’objectiu de dèficit, tombat per Junts, que va votar en contra, mentre altres exsocis de la ‘majoria d’investidura’ s’abstenien. Així que, de tenir pressupostos, res: serà el tercer any sense els comptes generals de l’Estat, digui el que digui, que cada vegada val menys el que diu, la vicepresidenta i ministra d’Hisenda.
I s’ha demostrat que probablement l’Executiu no podrà tirar endavant ni una sola llei sense el permís de Puigdemont, que ja apareix clarament enfrontat amb PSOE i Sumar, amb la qual cosa sorgeix, inevitable, la pregunta: per a què, llavors, mantenir viva aquesta Legislatura? Perquè el grup governant continuï gaudint de les mels del poder, al·legant que són aquí per evitar un govern de PP-Vox, com si aquesta situació actual no estigués enfortint-los notablement davant la ciutadania, que no veu sortides?
Però hi ha una cosa més greu: parlava jo fa unes hores amb una d’aquestes periodistes de recerca que cada dia, en la portada del seu periòdic digital, ens porta una nova notícia escandalosa i, clar, nefasta per al govern de Pedro Sánchez. Aquest dijous, aquesta periodista titulava així la seva crònica, que obria el seu periòdic, The Objective: “Koldo García té missatges de Sánchez i Zapatero que podrien ‘tombar al govern’”. Li vaig preguntar quines coses sap l’ara empresonat Koldo que, si es fessin públiques, farien caure Sánchez i tot l’equip. No m’ho va dir, però em va insinuar que s’aniran publicant coses que posaran en destrets seriosos a una part de l’elenc ministerial i, tal vegada, al mateix president del govern.
En la seu socialista de Ferraz, on tot és avui pànic, desconeixen què té en la seva motxilla el també ara empresonat Ábalos, que ja ha començat a llançar afilerats al seu antic cap i amic Pedro Sánchez. Serà capaç, per exemple, de demostrar el reclús que aquesta reunió del president del govern amb Arnaldo Otegi, tan categòricament negada pels presumptes reunits, és a dir, Sánchez i el mateix Otegi, sí que va ocórrer en la realitat i que, per tant, el president ha mentit? I, d’altra banda, serà capaç Koldo de demostrar irregularitats en la conducta d’almenys tres ministeris, com va dient per aquí que li consta, segons m’expliquen? I si tot això es complementés amb nous relats sobre la conducta, jo crec que no delictiva, però poc ètica i menys estètica, de Begoña Gómez?
De cap manera pot un Govern dependre de les majors o menors ànsies de ‘vendetta’ de dos delinqüents, o de què aquests tractin de salvar el coll negociant amb la fiscalia un tracte més favorable a canvi de revelar alguns dels molts secrets que sens dubte coneixen i que són, ara com ara, el seu principal patrimoni i potser salvaguarda, com li va ocórrer al també delinqüent Aldama. Qui, per cert, també amenaça amb escandaloses revelacions emmagatzemades en el seu ordinador, o on sigui. Que a la Moncloa i a la seu socialista de Ferraz estiguin tremolant pel que, veraç o no, expliquin tres personatges tan indignes de confiança, però tan rellevants mediàticament, sembla alguna cosa que hauria d’obligar a prendre determinacions.
La primera, la convocatòria d’eleccions generals, amb un candidat socialista que no sigui Pedro Sánchez, ja prou ‘cremat’: caldria buscar una alternativa, mantenint Sánchez en un segon pla. La segona, fer que aquesta convocatòria sigui per a unes Corts gairebé constituents, en les quals un pacte d’Estat reformés els aspectes més desfasats de la Constitució. La tercera, arribar a un pacte amb les nacionalitats en matèria de finançament i de regulacions legals de diversa índole, que enforteixi al país en les seves negociacions exteriors, creixentment difícils davant el caos de la geoestratègia planetària. I, per descomptat, fa falta una reconciliació nacional que comenci per permetre el retorn de Puigdemont i altres ‘exiliats’, encara que adverteixo que el terme no m’agrada. I, a continuació, uns nous pactes de la Moncloa, com els que, l’octubre de 1977, van permetre al país sortir del seu estat de prostració i confusió. Una nova Transició, en suma.
Permeti’m insistir que no soc jo qui pregona això, encara que, com a ciutadà i com a periodista, ho comparteixo plenament. Se sorprendria vostè si jo pogués aquí escriure els noms de les meves fonts, alguna d’elles clarament alarmada davant la hipòtesi que tot s’acabi esfondrant en el seu entorn. És obvi que la (dolenta) marxa de l’Estat, al qual alguns, humorísticament, cridem Koldonia, o Ucolandia, o Abaloria, requereix d’una certa revolució en els procediments, en les idees, en les lleis. Sánchez està portant les coses massa lluny. I torni vostè, si us plau, a creure’m: això és una cosa que ja pensen fins i tot alguns dels seus, encara que a vegades vociferin coses molt distintes.
