Pedro Sánchez, que de fer titulars no en sap gaire, ha dit a Xile que “hi ha govern per estona”, suggerint de nou que portarà la Legislatura fins al 2027. “A l’oposició se li farà llarg”, va dir, festiu, als periodistes que l’acompanyen en el viatge a l’Amèrica Llatina. Era la seva primera declaració després de l’aprovació, dijous, de la llei d’amnistia a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, una aprovació que sens dubte enforteix els llaços del líder del PSOE amb els partits independentistes catalans ERC i Junts. Però la veritat és que les apostes als cercles polítics de Madrid –no parlo de l’oposició, o no principalment de l’oposició– diuen una altra cosa: de les eleccions catalanes, la Legislatura de Sánchez no passa. És a dir, que segons els càlculs de comentaristes polítics prestigiosos d’independents i fins i tot d’alguns diputats socialistes, l’statu quo aconseguit amb l’aprovació de l’amnistia no durarà més enllà d’un any, i no tres com diuen. O creuen, a la Moncloa.
Anem per parts: és lògic que el president del govern central es mostri eufòric perquè, a empentes i rodolons, i deixant-se força plomes en aquest vol, s’hagi aprovat una llei d’amnistia que provoca no pocs recels en mitjans jurídics, judicials, institucionals i mediàtics, així com, lògicament, a l’oposició i en alguns cercles ‘dissidents’ del sanxisme, com el castellà-manxec Emiliano García Page o l’aragonès Javier Lambán.
Però, en segon lloc, Sánchez no pot desconèixer els recels que els seus acords amb Puigdemont, culminats a la llei d’amnistia que rebrà la seva aprovació definitiva al Congrés el dia 14, susciten en àmplies capes de la població espanyola, amb enquestes que diuen que més del 73% està en contra de la mesura. Ara, la proposició de llei de l’amnistia ha de passar la dura prova del Senat, Cambra que controla per majoria absoluta el PP i farà l’impossible per endarrerir l’entrada en vigor de la llei i, per tant, de l’amnistia. Esforços que correran en paral·lel als de no pocs jutges, inclosos els de la Sala Penal del Tribunal Suprem, entossudits a considerar ‘terrorisme’ algunes de les activitats del Procés al Tsunami Democràtic.
Així que, tercer, ni serà automàtic el retorn de Puigdemont a Catalunya ni Sánchez tindrà el camí aplanat amb una catifa vermella fins a la culminació de la Legislatura. Moltes coses passaran en els pròxims mesos, des de les eleccions basques, en què presumiblement el Partit Socialista intentarà formar govern amb el PNB i no amb Bildu, fins a les eleccions europees, en què tots els sondejos pronostiquen una severa garrotada per a un PSOE tenallat per alguns escàndols com el ‘cas Koldo’ i pel radical descontentament que l’amnistia provoca, segons una enquesta de Metroscòpia, a més de la meitat dels votants del socialisme.
I llavors, quart, arriben per fi les eleccions catalanes, presumiblement al començament del 2025. Que és el moment en què molts vaticinis situen la fi del suport de Puigdemont i Junts a un Pedro Sánchez creixentment desgastat i fustigat com cap president de cap govern central ho ha estat mai (és clar que cap president ha tingut una trajectòria tan peculiar com la de Sánchez). Per descomptat, són moltes les coses que poden passar fins aleshores: des que Puigdemont no hagi aconseguit formalitzar el seu retorn fins que es faci fallida –no és impossible– l’aliança entre el PSOE i un partit tan peculiar com Sumar de Yolanda Díaz; tan peculiar que ara com ara no és ni tan sols un partit.
Fiqueu-vos tot això, més molts altres factors secundaris, a la coctelera i serviu-vos ho fred. No sé quina és la beguda resultant, si un got de cicuta o un còctel refrescant, que et manté dret, però embriaga una mica els sentits. Ja dic que molt, gairebé tot, del futur de Pedro Sánchez dependrà de l’actitud d’ERC i, sobretot, de Junts. I molt de l’actitud d’aquests dos partits dependrà de com marxin les seves possibilitats electorals davant d’un Salvador Illa i un PSC que semblen constantment en alça, sense que ningú sàpiga gairebé per què, més enllà del càstig de l’electorat a les hostilitats entre els independentistes.
Ja he dit altres vegades que una de les principals qualitats de Sánchez, a més d’estar tocat per la deessa Fortuna, és que els partits els juga fins al final, sempre amb la mateixa empenta. És, en aquest sentit, un autèntic fora de sèrie. Per això em sembla lògic que digui que “hi ha govern per a estona”. No podria dir res més. Però és que, a més, segur que s’ho creu. Jo, personalment, perquè ningú no m’acusi d’ambigüitat, he de dir que m’alineo entre els escèptics: el trajecte fins al 2027 sembla massa llarg. Sobretot al pas, a trompades, a què anem.
